Tornar a començar

to begin, begin.Vaig acabar el primer esborrany de la noia del vestit blau poc després de reis. Reis era la meva deadline, però tinc un problema amb l’autoritat, fins i tot l’establerta per mi mateixa, així que la vaig acabar un parell de dies més tard, més que res per a que quedés clar qui manava en aquest assumpte. I perquè – i això no ho recordava- crec que en realitat, i inconscientment, em feia por i angoixa acabar-la.

Ja. Ja sé que sembla contradictori. Però hi ha algun component en el procés d’escriptura del primer esborrany que m’enganxa: aquella sensació d’asseure’s, cada dia, davant de l’ordinador, i aprendre i descobrir les històries que una té a dins.

Diàlegs que mai havia imaginat.

Gent que s’apareix quan menys te l’esperes.

I cada dia és el mateix món, un món que va creixent en tu, un món que controles i en el que tot acaba resultant familiar i conegut.

Els paisatges.

Els personatges.

Les veus.

La temperatura.

I el color en el que s’hi viu.

I deixar enrere tot això, costa. I és per això, en realitat, que em vaig fer la remolona i vaig tardar una mica més en acabar, perquè no volia abandonar aquest món i passar a la revisió, que és una bèstia completament diferent.

index cardsI tot i així, durant la revisió vaig mantenir les targetes de l’estructura, perquè vaig pensar que m’anirien bé.

I després del segon esborrany, i del tercer.

I després d’enviar la novel·la a la meva agent, i que aquesta la comencés a enviar a algunes editorials. Per si de cas, em deia …. i perquè encara em tenien arrelada, cada matí, quan seia a la cadira, a aquell món, sempre constants, sempre estàtiques a la meva esquerra.

Aquesta Setmana Santa l’he passada al lloc que a la noia del vestit blau anomeno Treviu. Un lloc vinculat a la meva infància, als estius amb l’escassa olor de roselles i cireres corcades pels becs del pit-roig. Un lloc amb un hort petit, per a mi, i un hort gran, el de l’avi. I una casa al peu d’un petit poble envoltada de pins i roures, i una gran muntanya presidint el paisatge.

I quan he tornat de vacances, sense haver-hi escrit ni una sola línia, escoltant el silenci que només la remor dels arbres pot proporcionar, i després de la ressaca de llibres, títols i autors que suposa Sant Jordi, i després del dijous que ve després de Sant Jordi (perquè jo sóc una mica lenta, que ja ho he dit altres vegades) m’he decidit a treure les targetes corresponents a cada capítol de la novel·la que narra les aventures de la Martina i el misteri de la noia del vestit blau.

Però aquesta vegada ha sigut diferent a l’anterior.

Perquè la remor de les branques dels arbres acariciades pel vent d’abril m’han confirmat el que ja sospitava: les aventures de la Martina segueixen, i amb aquestes, la meva aventura d’escriure i de fer de l’escriptura una manera de viure.

Anuncis