La noia del vestit blau, rural noir en estat pur

JA POTS COMPRAR-LA A AMAZON!

La noia del vestit blau

La noia del vestit blau és una novel·la de misteri rural que t’enganxarà des de la primera pàgina.

De què va?

Treviu és un petit poble de muntanya on hi regna la tranquil·litat. Per a la Martina és, a més, un lloc segur, ple de records d’infantesa i gent amb en la que pot confiar: l’únic lloc, de fet, on pot fugir després del que li ha succeït a la ciutat. Però Treviu no sempre ha estat així: l’any 1977 un accident a les seves mines va commocionar la comarca i va causar més de trenta morts. Poc després una noia d’identitat desconeguda es va suïcidar al Pont del Malpás. Quan la Martina decideix investigar la identitat i vida d’aquesta noia després que algú n’hagi exhumat els ossos al cementiri vell, posa en marxa, sense saber-ho, una cadena d’esdeveniments que la faran dubtar de gairebé tothom del seu entorn i la submergiran en una perillosa aventura en la que haurà d’enfrontar-se a algú disposat a fer tot el que sigui necessari per evitar que els secrets del passat no surtin a la llum…
La noia del vestit blau -Mapa Treviu

 

Mitjançant un estil proper, natural i directe, la Laia Vilaseca convida al lector a submergir-se en la vida d’aquest petit poble, ple de gent entranyable, però també ple de secrets i perills, per a gaudir d’una novel·la rural noir completament absorbent, i sens dubte la seva obra més personal fins ara.

 

Vols saber-ne més? Llegeix-ne una mostra!

o

COMPRA-LA AQUÍ!

 

 

Anuncis

Les regles de la novel·la de misteri segons Raymond Chandler

Raymond-Chandler-012.jpgAl llibre de cartes i assaigs A mis mejores amigos no los he visto nunca de Raymond Chandler s’hi inclou el contingut d’un article titulat Comentarios informales sobre la novel·la de misterio, publicat originalment l’any 1949 a Raymond Chandler Speaking, de la University of California Press.

En aquest article l’autor explicita 10 punts claus o regles que ell considera imprescindibles dins del gènere de la novel·la negra, i que són, sens dubte interessants, no només perquè provenen d’un dels grans referents del gènere, sinó pel seu to tan peculiar i propi que et fa desitjar haver pogut sopar algun dia amb ell i mantenir-hi una conversa.

Els resumeixo a continuació, mencionant els punts que m’han semblat més interessants.

  1. La novel·la de misteri ha de tenir motivacions creïbles, tant en la situació inicial com al desenllaç, tenint en compte que la plausibilitat és, en gran mesura, qüestió d’estil. Per suposat, aquí com a tot arreu, la credibilitat és qüestió d’efectes, no de fets, i un escriptor pot sortir-ne airós amb una trama que en mans d’un artista inferior semblaria idiota.
  1. El relat de misteri ha de ser tècnicament correcte en referència als mètodes d’homicidi i investigació. D’altra banda, el relat de misteri ha de tenir en compte el nivell cultural dels seus lectors; el que resultava acceptable a Sherlock Holmes no es pot acceptar amb Sayers, Christie o Carten Dickson.

(Res és tant evident com això en els temps que vivim. M’agradaria saber què pensaria Chandler de CSI. D’altra banda, no em sorprèn la crítica velada – o no tan velada- a la literatura britànica de l’Edat Dorada, de la que no era gaire fan, per les clares diferències que hi ha entre aquesta i el hardboiled a pesar de ser contemporànies entre elles).md9925543608

  1. Ha de ser realista en quant a la caracterització, l’ambientació y l’atmosfera. Ha de descriure persones reals en un món real. Òbviament existeix un element de fantasia a la novel·la de misteri, la contracció del temps i l’espai representa un desafiament a la probabilitat. Per això, quant més exagerada sigui la premissa bàsica, més literal i estricte ha de ser el desenvolupament dels fets que d’ella se’n deriven.
  1. La novel·la de misteri ha de tenir un argument vàlid, a més de l’element de misteri. Aquesta idea els sembla revolucionaria a alguns classicistes, i d’allò més repugnant a tots els escriptors de segona fila. No obstant, té sentit. Tots els llibres de misteri realment bons es llegeixen més d’una vegada, alguns moltes vegades. Els misteris que sobreviuen al pas dels anys tenen invariablement les qualitats de la bona ficció. La historia de misteri ha de tenir color, empenta i una raonable quantitat d’energia. Es necessita una gran destresa tècnica per a compensar un estil avorrit, tot i que és un truc que es veu de tant en tant, sobretot a Anglaterra.

(Again, what a charming sense of humor)

  1. La novel·la de misteri ha de tenir una estructura essencial prou simple com per poder explicar-la amb facilitat quan arribi el moment. El desenllaç ideal és aquell en el que tot queda clar en un ràpid esclat d’acció. Les idees així de bones escassegen, i a l’escriptor capaç d’aconseguir-ho una vegada se l’ha de felicitar. L’explicació no té perquè ser breu (excepte en el cinema), i sovint no pot ser breu. No existeix res tant difícil de resoldre com l’explicació. Si dius el suficient com per satisfer al lector estúpid, aconseguiràs irritar al lector intel·ligent, però això es deu simplement a un dels problemes essencials de l’escriptor de misteri: que la seva novel·la ha d’atraure a un ampli sector del públic lector, i no es pot atraure a tots els lectors amb els mateixos trucs. Des dels primers temps del fulletó no ha existit un altre tipus de ficció llegit per tantes classes diferents de persones. Els semi analfabets no llegeixen a Flaubert i els intel·lectuals, per regla general, no llegeixen la porqueria de moda, historia falsejada disfressada de novel·la històrica. Però tothom –o gairebé tothom- llegeix novel·les de misteri de tant en tant, i un número sorprenent de persones pràcticament no llegeixen cap altra cosa. Manegar l’explicació de cara a un públic de formació tan diversa planteja un problema gairebé irresoluble. Possiblement, excepte per a l’aficionat acèrrim, que ho aguanta tot, la millor solució és la regla de Hollywood: “Res d’explicacions, excepte sobre la marxa, i aquí s’ha de deixar”. (Això significa que tota explicació ha d’anar sempre acompanyada d’algun tipus d’acció, i que s’ha d’administrar en petites dosis i no tota d’un sol cop).raymond-chandler
  1. El misteri ha de superar al lector mitjanament intel·ligent. Aquest i el problema de la honestedat són els dos elements més espinosos de la novel·la de misteri. De totes maneres, al vertader aficionat de les novel·les de misteri no és necessari, ni tan sols desitjable, enganyar-lo del tot. Un misteri semi-endevinat resulta més intrigant que el que manté al lector completament perdut. L’essencial és que al final quedi una mica de boira per a que l’autor la faci desaparèixer.
  1. La solució, un cop revelada, ha de semblar inevitable. Al menys, la meitat de novel·les de misteri publicades violen aquest principi.
  1. La novel·la de misteri no pot pretendre fer-ho tot a la vegada.
  1. La novel·la de misteri ha de castigar al criminal d’una manera o altra, tot i que no necessàriament per mitjà dels tribunals de justícia.
  1. La novel·la de misteri ha de ser acceptablement honrada amb el lector. Això es diu sempre, però poques vegades se’n capten totes les implicacions. No n’hi ha prou amb mostrar els fets, s’han de mostrar honradament, i s’ha de tractar de fets a partir dels quals es pugui raonar. No només no s’han d’ocultar pistes importants al lector, tampoc s’han de distorsionar amb falsos èmfasis. Dissimular la pista important en una embull de diàleg sense sentit és un truc admissible quan el desenvolupament de la historia ha creat prou tensió com per a posar el lector en guàrdia. Evidentment, pitjor que un truc és fer que el detectiu resulti ser el criminal, ja que el detectiu, per tradició i definició, és el que cerca la veritat. A aquestes alçades, ha de resultar evident que tot l’assumpte de la honradesa es qüestió d’intenció i èmfasis. El lector espera que el despistin, però no que en facin mofa. Naturalment, existeixen enganys subtils que són intrínsecs al gènere. Crec que va ser la Mary Roberts Rinehart que va comentar en certa ocasió que l’important d’una historia de misteri és que conté dues histories en una: el relat del que va passar i el relat del que semblava que havia passat. Per liquidar el tema, convindria afegir que la qüestió del joc net en un relat de misteri és purament professional i artística, i manca per complet de qüestions morals. Com més bo sigui l’escriptor, més lluny arribarà amb la veritat i més subtilment dissimularà el que no pot explicar-se.quote-the-private-detective-of-fiction-is-a-fantastic-creation-who-acts-and-speaks-like-a-real-man-he-raymond-chandler-217832

Addenda

  1. No es pot escriure un relat de misteri perfecte. Sempre se n’ha de sacrificar alguna cosa. Només es pot ser fidel a un principi fonamental.
  2. S’ha dit que “a ningú l’importa el cadàver”. Això és una tonteria, doncs s’està prescindint d’un element valuós. És com dir que l’assassinat del teu tiet t’importa el mateix que l’assassinat d’un desconegut en una ciutat en la que mai has estat.
  3. Un serial de misteri gairebé mai equival a una bona novel·la de misteri.
  4. La trama amorosa gairebé sempre debilita el misteri, perquè introdueix un tipus de tensions que són antagòniques als esforços del detectiu per a resoldre el problema. L’únic tipus de trama amorosa eficaç és la que genera un perill personal pel detectiu…però que, al mateix temps, un sap instintivament que serà episòdica. Un bon detectiu mai es casa.
  5. La paradoxa de la novel·la de misteri és que, tot i que la seva estructura gairebé mai es sosté sota l’atent escrutini d’una ment analítica, atrau precisament a aquest tipus de ments més que a altres. S’ha de dir que es tracta d’un gènere que mai s’ha polit del tot, i els que n’han profetitzat la seva decadència s’han equivocat precisament per aquesta raó. Com que el gènere mai s’ha perfeccionat, tampoc ha quedat fixat. Els acadèmics mai li han posat les seves mans mortes a sobre, segueix sent fluid, massa variat per a classificar-lo fàcilment, ramificant-se en totes direccions, ningú sap exactament què es el que fa que funcioni, i no té cap qualitat concreta que no falti en cap dels millors exemples. Ha produït més art dolent que cap altre tipus de ficció, amb la possible excepció de les novel·les d’amor, i, probablement, més art bo que cap altre gènere que gaudeixi d’una acceptació similar.
  1. Mostreu-me un home o dona que no suporti les novel·les de misteri i jo us ensenyaré un ximple, un ximple manyós, però un ximple al cap i a la fi.

Què us semblen? Hi esteu d’acord?

Tot i que no coincideixo cent per cent amb totes les seves opinions crec que ens podríem posar d’acord prenent un bon tequil·la… especialment en aquest últim punt 😉

Guardar

Guardar