Planificar l’estructura de la novel·la o no… aquesta és la questió.

Poques coses animen tant un debat entre escriptors com aquesta pregunta… I és que aquest és un debat antic però recurrent, que té la mateixa validesa en l’actualitat que el primer dia que es va establir aquesta dicotomia. Així doncs, és convenient fer un outline, (o esquema) de l’estructura de la novel·la que volem escriure, o és millor llançar-se al buit, seguint “ la musa” i la inspiració, i deixar que les paraules ens portin a llocs desconeguts des dels que fer avançar la història?

En primer lloc, deixeu-me dir que jo crec que plantejar ambdues opcions com les úniques possibles és un error. D’altra banda, crec que cal tenir en compte que tot escriptor acaba treballant l’estructura del que escriu, el tema és si ho fa abans o després d’escriure el primer esborrany.

Superades aquestes dues premisses, suposo que com en molts dels aspectes creatius, aquesta és una tria que depèn de cadascú.

Estructura de "Harry Potter i l'ordre del Fènix",  de J.K. Rowling.

Estructura de “Harry Potter i la ordre del Fènix”, de J.K. Rowling.

Per l’escriptor John Grisham, per exemple, és impensable escriure una novel·la sense fer un outline, d’unes 50 pàgines, que inclou un paràgraf o dos sobre cada capítol i especifica els fets més remarcables i punts importants de la trama. En el mateix sentit, Robert Ludlum sovint fa outlines de 100 o 150 pàgines. En canvi, Lee Child, mai fa outlines, com tampoc les feia Raymond Chandler.

I això passa perquè fer un outline pot resultar molt útil i facilitar el procés d’escriptura en gran mesura, però també pot fer, tal i com jo ho veig, que ens perdem part del divertiment i el misteri que suposa descobrir la història pel mateix escriptor, i que és el que fa, des del meu punt de vista, extraordinària l’experiència d’escriure a pesar dels patiments que a vegades aquesta comporta. A aquest aspecte es referia Raymond Chandler quan deia, “la millor manera que el lector no suposi com acaba la història és no saber com acaba tu mateix”.

Però, llavors, és aconsellable posar-se a escriure sense saber res de res?

Home, cal tenir en compte que la majoria d’escriptors tenen un sentit de l’estructura narrativa desenvolupat i gairebé incorporat en el seu pensament, de manera que mai un acaba de començar sense saber res de res…. perquè d’una manera més o menys intuïtiva un sap que hi ha certs elements narratius que apareixeran en certs moments de la història.

En tot cas, i personalment, jo em trobo en una posició intermèdia, en la que no m’agrada tenir un outline complet de la història, però sí una noció general dels bàsics estructurals abans de començar: personatges principals, trama i subtrama/es en general (no gaire especificada), localitzacions bàsiques, i una idea de quines són les deu o onze escenes més importants. No és que gaudeixi especialment de la concreció de tots aquests aspectes, però amb la primera novel·la vaig aprendre que aquesta concreció era bàsica, i amb la segona ho vaig acabar de corroborar.

Outline de Gay Talese per l'article “Frank Sinatra Has a Cold”.

Outline feta Gay Talese’s per l’article “Frank Sinatra Has a Cold”.

Ara que he començat la tercera, però, em trobo en aquest estat de gestació i agitació en el que les idees encara no estan del tot formades ni definides, i pensar en la concreció m’irrita i em sembla llunyà.

És per aquest motiu que he decidit aplicar el sistema que de manera intuïtiva vaig desenvolupar durant l’escriptura de La noia del vestit blau, que és el que millor funciona per mi. És una manera de treballar que queda molt ben explicada amb una frase de E.L. Doctorow : “Escriure una novel·la és com conduir un cotxe de nit. Només pot veure fins on els fars del cotxe t’il·luminen, però pots fer tot el viatge d’aquesta manera”.

És a dir, que faig un outline molt, (moooolt, mooooolt) general, de manera que no sento que m’hagi compromès abans d’hora amb la història i em senti amb la llibertat de fer-hi canvis fàcilment, i un outline més concret del primer acte, que és, per a mi, el més divertit d’escriure perquè és quan descobreixo com és exactament el món i els personatges que estic creant. I un cop he escrit uns quants capítols d’aquest primer acte, ja puc anar pensant en concretar l’outline del segon acte- primera part, i així paulatinament. D’aquesta manera, no allargo infinitament l’inici del procés creatiu quan faig l’outline general inicial, perquè no sento que m’hi hagi de comprometre fermament al peu de la lletra, i començo a escriure l’esborrany, que a la vegada em serveix de fuel per seguir pensant en la història.

I vosaltres, què en penseu? Preferiu planificar la història del tot? Una mica? Creieu que les tendències creatives en aquest aspecte són les mateixes que en el vostre caràcter en general?

 

 

Anuncis