Les regles de la novel·la de misteri segons Raymond Chandler

Raymond-Chandler-012.jpgAl llibre de cartes i assaigs A mis mejores amigos no los he visto nunca de Raymond Chandler s’hi inclou el contingut d’un article titulat Comentarios informales sobre la novel·la de misterio, publicat originalment l’any 1949 a Raymond Chandler Speaking, de la University of California Press.

En aquest article l’autor explicita 10 punts claus o regles que ell considera imprescindibles dins del gènere de la novel·la negra, i que són, sens dubte interessants, no només perquè provenen d’un dels grans referents del gènere, sinó pel seu to tan peculiar i propi que et fa desitjar haver pogut sopar algun dia amb ell i mantenir-hi una conversa.

Els resumeixo a continuació, mencionant els punts que m’han semblat més interessants.

  1. La novel·la de misteri ha de tenir motivacions creïbles, tant en la situació inicial com al desenllaç, tenint en compte que la plausibilitat és, en gran mesura, qüestió d’estil. Per suposat, aquí com a tot arreu, la credibilitat és qüestió d’efectes, no de fets, i un escriptor pot sortir-ne airós amb una trama que en mans d’un artista inferior semblaria idiota.
  1. El relat de misteri ha de ser tècnicament correcte en referència als mètodes d’homicidi i investigació. D’altra banda, el relat de misteri ha de tenir en compte el nivell cultural dels seus lectors; el que resultava acceptable a Sherlock Holmes no es pot acceptar amb Sayers, Christie o Carten Dickson.

(Res és tant evident com això en els temps que vivim. M’agradaria saber què pensaria Chandler de CSI. D’altra banda, no em sorprèn la crítica velada – o no tan velada- a la literatura britànica de l’Edat Dorada, de la que no era gaire fan, per les clares diferències que hi ha entre aquesta i el hardboiled a pesar de ser contemporànies entre elles).md9925543608

  1. Ha de ser realista en quant a la caracterització, l’ambientació y l’atmosfera. Ha de descriure persones reals en un món real. Òbviament existeix un element de fantasia a la novel·la de misteri, la contracció del temps i l’espai representa un desafiament a la probabilitat. Per això, quant més exagerada sigui la premissa bàsica, més literal i estricte ha de ser el desenvolupament dels fets que d’ella se’n deriven.
  1. La novel·la de misteri ha de tenir un argument vàlid, a més de l’element de misteri. Aquesta idea els sembla revolucionaria a alguns classicistes, i d’allò més repugnant a tots els escriptors de segona fila. No obstant, té sentit. Tots els llibres de misteri realment bons es llegeixen més d’una vegada, alguns moltes vegades. Els misteris que sobreviuen al pas dels anys tenen invariablement les qualitats de la bona ficció. La historia de misteri ha de tenir color, empenta i una raonable quantitat d’energia. Es necessita una gran destresa tècnica per a compensar un estil avorrit, tot i que és un truc que es veu de tant en tant, sobretot a Anglaterra.

(Again, what a charming sense of humor)

  1. La novel·la de misteri ha de tenir una estructura essencial prou simple com per poder explicar-la amb facilitat quan arribi el moment. El desenllaç ideal és aquell en el que tot queda clar en un ràpid esclat d’acció. Les idees així de bones escassegen, i a l’escriptor capaç d’aconseguir-ho una vegada se l’ha de felicitar. L’explicació no té perquè ser breu (excepte en el cinema), i sovint no pot ser breu. No existeix res tant difícil de resoldre com l’explicació. Si dius el suficient com per satisfer al lector estúpid, aconseguiràs irritar al lector intel·ligent, però això es deu simplement a un dels problemes essencials de l’escriptor de misteri: que la seva novel·la ha d’atraure a un ampli sector del públic lector, i no es pot atraure a tots els lectors amb els mateixos trucs. Des dels primers temps del fulletó no ha existit un altre tipus de ficció llegit per tantes classes diferents de persones. Els semi analfabets no llegeixen a Flaubert i els intel·lectuals, per regla general, no llegeixen la porqueria de moda, historia falsejada disfressada de novel·la històrica. Però tothom –o gairebé tothom- llegeix novel·les de misteri de tant en tant, i un número sorprenent de persones pràcticament no llegeixen cap altra cosa. Manegar l’explicació de cara a un públic de formació tan diversa planteja un problema gairebé irresoluble. Possiblement, excepte per a l’aficionat acèrrim, que ho aguanta tot, la millor solució és la regla de Hollywood: “Res d’explicacions, excepte sobre la marxa, i aquí s’ha de deixar”. (Això significa que tota explicació ha d’anar sempre acompanyada d’algun tipus d’acció, i que s’ha d’administrar en petites dosis i no tota d’un sol cop).raymond-chandler
  1. El misteri ha de superar al lector mitjanament intel·ligent. Aquest i el problema de la honestedat són els dos elements més espinosos de la novel·la de misteri. De totes maneres, al vertader aficionat de les novel·les de misteri no és necessari, ni tan sols desitjable, enganyar-lo del tot. Un misteri semi-endevinat resulta més intrigant que el que manté al lector completament perdut. L’essencial és que al final quedi una mica de boira per a que l’autor la faci desaparèixer.
  1. La solució, un cop revelada, ha de semblar inevitable. Al menys, la meitat de novel·les de misteri publicades violen aquest principi.
  1. La novel·la de misteri no pot pretendre fer-ho tot a la vegada.
  1. La novel·la de misteri ha de castigar al criminal d’una manera o altra, tot i que no necessàriament per mitjà dels tribunals de justícia.
  1. La novel·la de misteri ha de ser acceptablement honrada amb el lector. Això es diu sempre, però poques vegades se’n capten totes les implicacions. No n’hi ha prou amb mostrar els fets, s’han de mostrar honradament, i s’ha de tractar de fets a partir dels quals es pugui raonar. No només no s’han d’ocultar pistes importants al lector, tampoc s’han de distorsionar amb falsos èmfasis. Dissimular la pista important en una embull de diàleg sense sentit és un truc admissible quan el desenvolupament de la historia ha creat prou tensió com per a posar el lector en guàrdia. Evidentment, pitjor que un truc és fer que el detectiu resulti ser el criminal, ja que el detectiu, per tradició i definició, és el que cerca la veritat. A aquestes alçades, ha de resultar evident que tot l’assumpte de la honradesa es qüestió d’intenció i èmfasis. El lector espera que el despistin, però no que en facin mofa. Naturalment, existeixen enganys subtils que són intrínsecs al gènere. Crec que va ser la Mary Roberts Rinehart que va comentar en certa ocasió que l’important d’una historia de misteri és que conté dues histories en una: el relat del que va passar i el relat del que semblava que havia passat. Per liquidar el tema, convindria afegir que la qüestió del joc net en un relat de misteri és purament professional i artística, i manca per complet de qüestions morals. Com més bo sigui l’escriptor, més lluny arribarà amb la veritat i més subtilment dissimularà el que no pot explicar-se.quote-the-private-detective-of-fiction-is-a-fantastic-creation-who-acts-and-speaks-like-a-real-man-he-raymond-chandler-217832

Addenda

  1. No es pot escriure un relat de misteri perfecte. Sempre se n’ha de sacrificar alguna cosa. Només es pot ser fidel a un principi fonamental.
  2. S’ha dit que “a ningú l’importa el cadàver”. Això és una tonteria, doncs s’està prescindint d’un element valuós. És com dir que l’assassinat del teu tiet t’importa el mateix que l’assassinat d’un desconegut en una ciutat en la que mai has estat.
  3. Un serial de misteri gairebé mai equival a una bona novel·la de misteri.
  4. La trama amorosa gairebé sempre debilita el misteri, perquè introdueix un tipus de tensions que són antagòniques als esforços del detectiu per a resoldre el problema. L’únic tipus de trama amorosa eficaç és la que genera un perill personal pel detectiu…però que, al mateix temps, un sap instintivament que serà episòdica. Un bon detectiu mai es casa.
  5. La paradoxa de la novel·la de misteri és que, tot i que la seva estructura gairebé mai es sosté sota l’atent escrutini d’una ment analítica, atrau precisament a aquest tipus de ments més que a altres. S’ha de dir que es tracta d’un gènere que mai s’ha polit del tot, i els que n’han profetitzat la seva decadència s’han equivocat precisament per aquesta raó. Com que el gènere mai s’ha perfeccionat, tampoc ha quedat fixat. Els acadèmics mai li han posat les seves mans mortes a sobre, segueix sent fluid, massa variat per a classificar-lo fàcilment, ramificant-se en totes direccions, ningú sap exactament què es el que fa que funcioni, i no té cap qualitat concreta que no falti en cap dels millors exemples. Ha produït més art dolent que cap altre tipus de ficció, amb la possible excepció de les novel·les d’amor, i, probablement, més art bo que cap altre gènere que gaudeixi d’una acceptació similar.
  1. Mostreu-me un home o dona que no suporti les novel·les de misteri i jo us ensenyaré un ximple, un ximple manyós, però un ximple al cap i a la fi.

Què us semblen? Hi esteu d’acord?

Tot i que no coincideixo cent per cent amb totes les seves opinions crec que ens podríem posar d’acord prenent un bon tequil·la… especialment en aquest últim punt 😉

Guardar

Guardar

Anuncis

Tornar a començar…

welcome-autumn-3Sí, el setembre ja arribat, i amb ell la intensitat dels rajos del sol comencen a minvar i a ser menys intensos, les fulles s’engrogueixen per deixar-se caure melancòliques als camins de terra humida per les primeres pluges de tardor… Bé, ja coneixeu els llocs comuns de la tardor.

I tot i que aquesta no arriba tècnicament fins d’aquí poc més d’una setmana, és impossible no sentir la seva arribada a pes lent però ferm. Tot i que jo sóc filla d’agost (a més dels meus pares, és clar) i l’estiu és la meva època de l’any preferida, aquesta es disputa el lloc per poc amb la primavera i la tardor, perquè són estacions de canvi, i el canvi, si volem ser moderns, hem de dir que sempre està bé. No, seriosament: la tardor desperta en mi, i crec que en molta altra gent, la idea que és possible tornar a començar, com quan s’iniciava un nou curs a l’escola. Potser per a la meva predilecció per a l’escriptura sempre he lligat aquesta època de l’any a noves adquisicions, materials i inmaterials: noves llibretes, llapis, bolígrafs. Nova gent, nous continguts. Noves idees.

Tot i que és inevitable sentir certa malenconia per les vesprades càlides a la vora del mar, pel descans i la calma que aporten les vacances, també és impossible no sentir una mica d’aquell esperit escolar que ens indica que, ara, en aquest moment, tot torna a començar, una oportunitat perfecta per a fer les coses de nou d’una nova manera, o fer coses noves. Aquest concepte m’ha anat molt bé per afrontar-me de nou a la novel·la, que abans de l’estiu havia començat dues vegades arribant a la quarantena de pàgines en els dos casos per decidir que no era el que volia escriure.

stephen-king-writing-tipsI tot i així, avui he tornat a començar. Algunes idees eren noves, altres les he mantingudes igual. M’ha ajudat molt que aquesta última setmana hagi rellegit l’ ”On writing” de l’Stephen King. Tot i que no és un escriptor del que hagi llegit més de tres novel·les, em va semblar una bona compra pel contingut i no em vaig equivocar. No sé en quin moment el vaig deixar a mitges, probablement en un moment de caos en el que la seva lectura em va semblar un caprici que no em podia permetre, però estic contenta d’haver-lo retrobat i rellegit. Una de les coses que més m’agrada del senyor King és de com desmitifica molts dels conceptes clàssics de moltes escoles d’escriptura, i la llibertat i la passió amb la que descriu i s’aboca al procés creatiu.

Hi ha moments en que un/a necessita un impuls inspirador, i en aquest cas, el senyor King, i el meu lector ideal -un concepte que només entendreu si llegiu el llibre- que sempre està a prop animant-me i donant-me idees, han estat claus.

Així que ja ho sabeu: tot torna a començar! A continuació us deixo uns links que poden ser útils per la reentré:

  • Si us falta perspectiva
  • Això m’ha provocat un somriure instantani
  • 35 raons per les que la tardor és fantàstica
  • Si us fa mandra llegir el llibre del senyor King, aquí teniu un article on comenten les 20 normes més importants per a un escriptor segons l’amic Stephen ( va, home, no sigueu vaguets;-).

Que tingueu una magnífica tardor!

Escrivint sobre escriure

ImageA escriure se n’ aprèn escrivint.  Òbviament hi han conceptes bàsics, des de l’ortografia, fins al coneixement de les estructures narratives, que es poden estudiar i aprendre, però l’execució, la creació d’històries, és quelcom que es reaprèn cada vegada que s’escriu. És per això que sempre un/a està a temps de descobrir coses noves sobre aquest ofici, ja sigui a partir de l’experimentació en el seu propi procés creatiu o  en el procés creatius dels altres. En aquest sentit, hi ha multitud de pàgines web que permeten accedir a aquest tipus d’informació. Una de les meves preferides és Writing about writing, una pàgina de la plataforma medium on diferents autors escriuen sobre l’escriptura. Es tracta d’una recopilació de posts escrits sobre diversos temes relacionats amb l’experiència de cada autor, amb un títol clar i un càlcul aproximat del temps que es tarda en llegir-lo ( una indicació molt més útil del que un podria pensar en un primer moment 😉

Aquí teniu el link per si voleu fer-hi una ullada!

Que tingueu bona lectura i bon cap de setmana!

Planificar l’estructura de la novel·la o no… aquesta és la questió.

Poques coses animen tant un debat entre escriptors com aquesta pregunta… I és que aquest és un debat antic però recurrent, que té la mateixa validesa en l’actualitat que el primer dia que es va establir aquesta dicotomia. Així doncs, és convenient fer un outline, (o esquema) de l’estructura de la novel·la que volem escriure, o és millor llançar-se al buit, seguint “ la musa” i la inspiració, i deixar que les paraules ens portin a llocs desconeguts des dels que fer avançar la història?

En primer lloc, deixeu-me dir que jo crec que plantejar ambdues opcions com les úniques possibles és un error. D’altra banda, crec que cal tenir en compte que tot escriptor acaba treballant l’estructura del que escriu, el tema és si ho fa abans o després d’escriure el primer esborrany.

Superades aquestes dues premisses, suposo que com en molts dels aspectes creatius, aquesta és una tria que depèn de cadascú.

Estructura de "Harry Potter i l'ordre del Fènix",  de J.K. Rowling.

Estructura de “Harry Potter i la ordre del Fènix”, de J.K. Rowling.

Per l’escriptor John Grisham, per exemple, és impensable escriure una novel·la sense fer un outline, d’unes 50 pàgines, que inclou un paràgraf o dos sobre cada capítol i especifica els fets més remarcables i punts importants de la trama. En el mateix sentit, Robert Ludlum sovint fa outlines de 100 o 150 pàgines. En canvi, Lee Child, mai fa outlines, com tampoc les feia Raymond Chandler.

I això passa perquè fer un outline pot resultar molt útil i facilitar el procés d’escriptura en gran mesura, però també pot fer, tal i com jo ho veig, que ens perdem part del divertiment i el misteri que suposa descobrir la història pel mateix escriptor, i que és el que fa, des del meu punt de vista, extraordinària l’experiència d’escriure a pesar dels patiments que a vegades aquesta comporta. A aquest aspecte es referia Raymond Chandler quan deia, “la millor manera que el lector no suposi com acaba la història és no saber com acaba tu mateix”.

Però, llavors, és aconsellable posar-se a escriure sense saber res de res?

Home, cal tenir en compte que la majoria d’escriptors tenen un sentit de l’estructura narrativa desenvolupat i gairebé incorporat en el seu pensament, de manera que mai un acaba de començar sense saber res de res…. perquè d’una manera més o menys intuïtiva un sap que hi ha certs elements narratius que apareixeran en certs moments de la història.

En tot cas, i personalment, jo em trobo en una posició intermèdia, en la que no m’agrada tenir un outline complet de la història, però sí una noció general dels bàsics estructurals abans de començar: personatges principals, trama i subtrama/es en general (no gaire especificada), localitzacions bàsiques, i una idea de quines són les deu o onze escenes més importants. No és que gaudeixi especialment de la concreció de tots aquests aspectes, però amb la primera novel·la vaig aprendre que aquesta concreció era bàsica, i amb la segona ho vaig acabar de corroborar.

Outline de Gay Talese per l'article “Frank Sinatra Has a Cold”.

Outline feta Gay Talese’s per l’article “Frank Sinatra Has a Cold”.

Ara que he començat la tercera, però, em trobo en aquest estat de gestació i agitació en el que les idees encara no estan del tot formades ni definides, i pensar en la concreció m’irrita i em sembla llunyà.

És per aquest motiu que he decidit aplicar el sistema que de manera intuïtiva vaig desenvolupar durant l’escriptura de La noia del vestit blau, que és el que millor funciona per mi. És una manera de treballar que queda molt ben explicada amb una frase de E.L. Doctorow : “Escriure una novel·la és com conduir un cotxe de nit. Només pot veure fins on els fars del cotxe t’il·luminen, però pots fer tot el viatge d’aquesta manera”.

És a dir, que faig un outline molt, (moooolt, mooooolt) general, de manera que no sento que m’hagi compromès abans d’hora amb la història i em senti amb la llibertat de fer-hi canvis fàcilment, i un outline més concret del primer acte, que és, per a mi, el més divertit d’escriure perquè és quan descobreixo com és exactament el món i els personatges que estic creant. I un cop he escrit uns quants capítols d’aquest primer acte, ja puc anar pensant en concretar l’outline del segon acte- primera part, i així paulatinament. D’aquesta manera, no allargo infinitament l’inici del procés creatiu quan faig l’outline general inicial, perquè no sento que m’hi hagi de comprometre fermament al peu de la lletra, i començo a escriure l’esborrany, que a la vegada em serveix de fuel per seguir pensant en la història.

I vosaltres, què en penseu? Preferiu planificar la història del tot? Una mica? Creieu que les tendències creatives en aquest aspecte són les mateixes que en el vostre caràcter en general?