Les regles de la novel·la de misteri segons Raymond Chandler

Raymond-Chandler-012.jpgAl llibre de cartes i assaigs A mis mejores amigos no los he visto nunca de Raymond Chandler s’hi inclou el contingut d’un article titulat Comentarios informales sobre la novel·la de misterio, publicat originalment l’any 1949 a Raymond Chandler Speaking, de la University of California Press.

En aquest article l’autor explicita 10 punts claus o regles que ell considera imprescindibles dins del gènere de la novel·la negra, i que són, sens dubte interessants, no només perquè provenen d’un dels grans referents del gènere, sinó pel seu to tan peculiar i propi que et fa desitjar haver pogut sopar algun dia amb ell i mantenir-hi una conversa.

Els resumeixo a continuació, mencionant els punts que m’han semblat més interessants.

  1. La novel·la de misteri ha de tenir motivacions creïbles, tant en la situació inicial com al desenllaç, tenint en compte que la plausibilitat és, en gran mesura, qüestió d’estil. Per suposat, aquí com a tot arreu, la credibilitat és qüestió d’efectes, no de fets, i un escriptor pot sortir-ne airós amb una trama que en mans d’un artista inferior semblaria idiota.
  1. El relat de misteri ha de ser tècnicament correcte en referència als mètodes d’homicidi i investigació. D’altra banda, el relat de misteri ha de tenir en compte el nivell cultural dels seus lectors; el que resultava acceptable a Sherlock Holmes no es pot acceptar amb Sayers, Christie o Carten Dickson.

(Res és tant evident com això en els temps que vivim. M’agradaria saber què pensaria Chandler de CSI. D’altra banda, no em sorprèn la crítica velada – o no tan velada- a la literatura britànica de l’Edat Dorada, de la que no era gaire fan, per les clares diferències que hi ha entre aquesta i el hardboiled a pesar de ser contemporànies entre elles).md9925543608

  1. Ha de ser realista en quant a la caracterització, l’ambientació y l’atmosfera. Ha de descriure persones reals en un món real. Òbviament existeix un element de fantasia a la novel·la de misteri, la contracció del temps i l’espai representa un desafiament a la probabilitat. Per això, quant més exagerada sigui la premissa bàsica, més literal i estricte ha de ser el desenvolupament dels fets que d’ella se’n deriven.
  1. La novel·la de misteri ha de tenir un argument vàlid, a més de l’element de misteri. Aquesta idea els sembla revolucionaria a alguns classicistes, i d’allò més repugnant a tots els escriptors de segona fila. No obstant, té sentit. Tots els llibres de misteri realment bons es llegeixen més d’una vegada, alguns moltes vegades. Els misteris que sobreviuen al pas dels anys tenen invariablement les qualitats de la bona ficció. La historia de misteri ha de tenir color, empenta i una raonable quantitat d’energia. Es necessita una gran destresa tècnica per a compensar un estil avorrit, tot i que és un truc que es veu de tant en tant, sobretot a Anglaterra.

(Again, what a charming sense of humor)

  1. La novel·la de misteri ha de tenir una estructura essencial prou simple com per poder explicar-la amb facilitat quan arribi el moment. El desenllaç ideal és aquell en el que tot queda clar en un ràpid esclat d’acció. Les idees així de bones escassegen, i a l’escriptor capaç d’aconseguir-ho una vegada se l’ha de felicitar. L’explicació no té perquè ser breu (excepte en el cinema), i sovint no pot ser breu. No existeix res tant difícil de resoldre com l’explicació. Si dius el suficient com per satisfer al lector estúpid, aconseguiràs irritar al lector intel·ligent, però això es deu simplement a un dels problemes essencials de l’escriptor de misteri: que la seva novel·la ha d’atraure a un ampli sector del públic lector, i no es pot atraure a tots els lectors amb els mateixos trucs. Des dels primers temps del fulletó no ha existit un altre tipus de ficció llegit per tantes classes diferents de persones. Els semi analfabets no llegeixen a Flaubert i els intel·lectuals, per regla general, no llegeixen la porqueria de moda, historia falsejada disfressada de novel·la històrica. Però tothom –o gairebé tothom- llegeix novel·les de misteri de tant en tant, i un número sorprenent de persones pràcticament no llegeixen cap altra cosa. Manegar l’explicació de cara a un públic de formació tan diversa planteja un problema gairebé irresoluble. Possiblement, excepte per a l’aficionat acèrrim, que ho aguanta tot, la millor solució és la regla de Hollywood: “Res d’explicacions, excepte sobre la marxa, i aquí s’ha de deixar”. (Això significa que tota explicació ha d’anar sempre acompanyada d’algun tipus d’acció, i que s’ha d’administrar en petites dosis i no tota d’un sol cop).raymond-chandler
  1. El misteri ha de superar al lector mitjanament intel·ligent. Aquest i el problema de la honestedat són els dos elements més espinosos de la novel·la de misteri. De totes maneres, al vertader aficionat de les novel·les de misteri no és necessari, ni tan sols desitjable, enganyar-lo del tot. Un misteri semi-endevinat resulta més intrigant que el que manté al lector completament perdut. L’essencial és que al final quedi una mica de boira per a que l’autor la faci desaparèixer.
  1. La solució, un cop revelada, ha de semblar inevitable. Al menys, la meitat de novel·les de misteri publicades violen aquest principi.
  1. La novel·la de misteri no pot pretendre fer-ho tot a la vegada.
  1. La novel·la de misteri ha de castigar al criminal d’una manera o altra, tot i que no necessàriament per mitjà dels tribunals de justícia.
  1. La novel·la de misteri ha de ser acceptablement honrada amb el lector. Això es diu sempre, però poques vegades se’n capten totes les implicacions. No n’hi ha prou amb mostrar els fets, s’han de mostrar honradament, i s’ha de tractar de fets a partir dels quals es pugui raonar. No només no s’han d’ocultar pistes importants al lector, tampoc s’han de distorsionar amb falsos èmfasis. Dissimular la pista important en una embull de diàleg sense sentit és un truc admissible quan el desenvolupament de la historia ha creat prou tensió com per a posar el lector en guàrdia. Evidentment, pitjor que un truc és fer que el detectiu resulti ser el criminal, ja que el detectiu, per tradició i definició, és el que cerca la veritat. A aquestes alçades, ha de resultar evident que tot l’assumpte de la honradesa es qüestió d’intenció i èmfasis. El lector espera que el despistin, però no que en facin mofa. Naturalment, existeixen enganys subtils que són intrínsecs al gènere. Crec que va ser la Mary Roberts Rinehart que va comentar en certa ocasió que l’important d’una historia de misteri és que conté dues histories en una: el relat del que va passar i el relat del que semblava que havia passat. Per liquidar el tema, convindria afegir que la qüestió del joc net en un relat de misteri és purament professional i artística, i manca per complet de qüestions morals. Com més bo sigui l’escriptor, més lluny arribarà amb la veritat i més subtilment dissimularà el que no pot explicar-se.quote-the-private-detective-of-fiction-is-a-fantastic-creation-who-acts-and-speaks-like-a-real-man-he-raymond-chandler-217832

Addenda

  1. No es pot escriure un relat de misteri perfecte. Sempre se n’ha de sacrificar alguna cosa. Només es pot ser fidel a un principi fonamental.
  2. S’ha dit que “a ningú l’importa el cadàver”. Això és una tonteria, doncs s’està prescindint d’un element valuós. És com dir que l’assassinat del teu tiet t’importa el mateix que l’assassinat d’un desconegut en una ciutat en la que mai has estat.
  3. Un serial de misteri gairebé mai equival a una bona novel·la de misteri.
  4. La trama amorosa gairebé sempre debilita el misteri, perquè introdueix un tipus de tensions que són antagòniques als esforços del detectiu per a resoldre el problema. L’únic tipus de trama amorosa eficaç és la que genera un perill personal pel detectiu…però que, al mateix temps, un sap instintivament que serà episòdica. Un bon detectiu mai es casa.
  5. La paradoxa de la novel·la de misteri és que, tot i que la seva estructura gairebé mai es sosté sota l’atent escrutini d’una ment analítica, atrau precisament a aquest tipus de ments més que a altres. S’ha de dir que es tracta d’un gènere que mai s’ha polit del tot, i els que n’han profetitzat la seva decadència s’han equivocat precisament per aquesta raó. Com que el gènere mai s’ha perfeccionat, tampoc ha quedat fixat. Els acadèmics mai li han posat les seves mans mortes a sobre, segueix sent fluid, massa variat per a classificar-lo fàcilment, ramificant-se en totes direccions, ningú sap exactament què es el que fa que funcioni, i no té cap qualitat concreta que no falti en cap dels millors exemples. Ha produït més art dolent que cap altre tipus de ficció, amb la possible excepció de les novel·les d’amor, i, probablement, més art bo que cap altre gènere que gaudeixi d’una acceptació similar.
  1. Mostreu-me un home o dona que no suporti les novel·les de misteri i jo us ensenyaré un ximple, un ximple manyós, però un ximple al cap i a la fi.

Què us semblen? Hi esteu d’acord?

Tot i que no coincideixo cent per cent amb totes les seves opinions crec que ens podríem posar d’acord prenent un bon tequil·la… especialment en aquest últim punt 😉

Guardar

Guardar

Anuncis

Els hàbits oposats d’escriptors famosos

Ja sabeu que sempre tinc curiositat pels hàbits, costums i manies de la gent que treballa fent una feina creativa com a mode de viure, especialment dels escriptors. He trobat una infografia que contraposa els hàbits d’escriptors famosos: matiners vs. nocturns en quant a productivitat, preferència de cafè vs. té, els que tenien gats vs. el que tenien gossos, etc., així que aquí us la deixo per si hi voleu fer una ullada.

És prou curiosa i entretinguda per passar-s’hi una bona estona!

bid4papers-opposite-habits-of-famous-writers

5 documentals sobre escriptors per veure aquesta tardor

L’arribada de la tardor anuncia per mi un seguit de tardes plujoses, o gradualment més fredes, en les que res em ve més de gust que gaudir d’un té calent, una bona manta als peus i un llibre a les  mans…. o  sinó un documental sobre escriptors!

Aquí us deixo els enllaços i breus descripcions de cinc documentals ( en anglès) sobre escriptors per amenitzar les tardes d’aquesta tardor que tot just ha començat:

 

The Mind and Times of Virginia Woolf

WoolfTot i que potser el documental destaca o es centra una mica massa en la descripció de la malaltia maníaco-depressiva de l’escriptora, contribuint a la noció romàntica que probablement tots tinguem interioritzada de l’escriptor agonitzant, ens mostra una gran quantitat d’imatges d’arxiu i fragments dels seus diaris, que ajuden a l’espectador a entendre millor l’època, les normes culturals i les presions externes que van acompanyar la vida i l’escriptura de Virginia Woolf.

 

The Real George Orwell

Documental de la BBC sobre l’autor de 1984 i La rebel·lió dels animals, on trobem una bona barreja d’informació biogràfica i contextual de l’època, informació històrica i l’aprofundiment en algunes de les obres menys conegudes de l’autor.

 

Dream of Life – Patti Smith

patti460Documental en primera persona d’aquesta escriptora, poeta, compositora i cantant  que ens passeja pels llocs familiars que han marcat la seva vida. Acompanyats de la seva veu descobrim els seus punts de vista i opinions sobre la música, la vida, o la influéncia que van tenir en ella figures com William Burroughs o Arthur Rimbaud.

 

The Word, The Image, and The Gun – Don DeLillo

Documental, narrat pel mateix DeLillo,  que explora les relacions entre pistolers i novel·listes, paraula i imatge, el poder de les noticies i la obsessió contemporània per l’apocalipsi.ddbbc_at_typewriter

 

Once in August – Margaret Atwood

Documental de la NFB ( Canadà) sobre l’escriptora canadenca on mitjançant el joc de la dinàmica entre el director, Michael Rubbo, i l’escriptora, l’espectador descobreix la personalitat de Margaret Atwood a la vegada que coneix la seva obra.

 

 

Escriptors i superstició

Avui m’he aixecat, i, com qualsevol altre dia, després de veure el cel enteranyinat a l’altra banda de la finestra del dormitori, m’he disposat a realitzar els rituals matutins de sempre. Ha estat en la última fase d’aquesta rutina matutina, quan em trobava cap per avall amb les mans penjant a l’estora blava de ioga, que no sé com ni perquè, m’ha vingut a la ment que avui és dimarts 13. I tot i que no m’ha causat una incomoditat exagerada, en algun lloc de la meva ment algú ha xiuxiuejat: no passa res, però no costa res estar una mica més “alerta” del normal.

P.G. Wodehouse

P.G. Wodehouse

La veritat és que no sóc una persona extremadament supersticiosa, però no negaré que tinc les meves manies, i que, moltes vegades, encara que em justifiqui dient que només ho faig “per si de cas”, creuo els dits si passo per sota d’una escala o tiro la sal darrera de la meva espatlla esquerra si aquesta cau o es vessa sobre la taula. I sí, encara que em faci una mica de vergonya, aquesta compensa la tranquil·litat de respondre amb un acte idiòtic a un fet completament furtiu i casual estipulat per algú com un indici de mala sort. Els gats negres, però, no em fan por, ni em sembla que m’hagin de portar mals auguris.

En tot cas, la reflexió m’ha fet pensar en les supersticions i manies que, he donat per fet, havien de tenir molts escriptors coneguts, i he sentit curiositat per descobrir-les, (i potser, així, de pas, no sentir-me tan sola en les meves manies particulars durant l’exercici creatiu).

Aquí teniu un resum de les meves troballes, una llista curiosa on els hàbits i rituals es barregen inextricablement amb la superstició:

  • Isabel Allende comença cada novel·la el 8 de gener, el mateix dia que va començar a escriure la seva primera novel·la “La casa dels esperits”, donat l’èxit que va tenir.
  • Truman Capote explica, al seu llibre “Conversations” de 1987, que no li agradaven les roses grogues,treballar els divendres, deixar barrets al seu llit o veure tres burilles de cigarreta al cendrer, i sempre evitava trepitjar el tretzè esglaó d’una escala.

    young-truman-capote

    Truman Capote

  • John Cheever s’aixecava cada matí, es posava un vestit (que és la manera correcte de dir “traje” en català segons he descobert recentment) i pujava a l’ascensor amb la resta d’homes que anaven a la feina, fins a la zona de magatzem del soterrani, on es quedava en calçotets per escriure fins l’hora de dinar. Llavors es posava els pantalons de nou, pujava amb l’ascensor, i menjava un sandvitx, per tornar repetir el mateix procés després de dinar.
  • Diuen que Alexander Dumas seguia una rutina de colors en el seu procés creatiu. Escollia papers de colors segons la categoria que hi escrivia: rosa per a no-ficció, blau per a ficció i groc per a poesia.
  • Margaret Atwood, segons va explicar en una entrevista al New York Times l’any 2009, crea gràfics pels seus personatges,on detalla els seus aniversaris i l’horòscop que els correspon, com una manera de començar una conversa entre ( i amb) ells…

    Atwood

    Margaret Atwood

  • A.S. Byatt escriu al seu àtic envoltada de la seva col·lecció de petjapapers de vidre de diverses procedències: carbó de Flamborough Head, pedra pómez d’Islandia, quartz rosa de Noruega i Corea, una col·lecció d’insectes de Nord Amèrica, i un plat de closques de cargol a prop de la seva taula.
  •  Carson McCullers només escrivia si portava el seu jersei de la sort.
  • La poetessa anglesa Edith Sitwell, coneguda per la seva excentricitat, jeia en un taüt obert durant uns quants minuts cada matí abans de seure a escriure.

    Edith Sitwell

    Edith Sitwell

  • Ben Franklin escrivia sempre al lavabo.
  • Issac Asimov sempre tenia una segona màquina d’escriure a mà, en cas que la primera s’espatllés.
  • PG Wodehouse clavava les pàgines per les parets de l’habitació en forma d’onades. Si “l’onada” funcionava, la clavava a la part de dalt de la paret, mentre que les pàgines que necessitaven treballar-se eren mogudes a la part de baix.

Què us sembla? Coneixíeu aquestes supersticions o algunes d’altres? Quines són les vostres?

Si us interessa el tema us recomano aquest article de la web Brain pickings, on expliquen moltes altres supersticions d’autors famosos.

Que tingueu un bon dimarts 13 😉