Planificar l’estructura de la novel·la o no… aquesta és la questió.

Poques coses animen tant un debat entre escriptors com aquesta pregunta… I és que aquest és un debat antic però recurrent, que té la mateixa validesa en l’actualitat que el primer dia que es va establir aquesta dicotomia. Així doncs, és convenient fer un outline, (o esquema) de l’estructura de la novel·la que volem escriure, o és millor llançar-se al buit, seguint “ la musa” i la inspiració, i deixar que les paraules ens portin a llocs desconeguts des dels que fer avançar la història?

En primer lloc, deixeu-me dir que jo crec que plantejar ambdues opcions com les úniques possibles és un error. D’altra banda, crec que cal tenir en compte que tot escriptor acaba treballant l’estructura del que escriu, el tema és si ho fa abans o després d’escriure el primer esborrany.

Superades aquestes dues premisses, suposo que com en molts dels aspectes creatius, aquesta és una tria que depèn de cadascú.

Estructura de "Harry Potter i l'ordre del Fènix",  de J.K. Rowling.

Estructura de “Harry Potter i la ordre del Fènix”, de J.K. Rowling.

Per l’escriptor John Grisham, per exemple, és impensable escriure una novel·la sense fer un outline, d’unes 50 pàgines, que inclou un paràgraf o dos sobre cada capítol i especifica els fets més remarcables i punts importants de la trama. En el mateix sentit, Robert Ludlum sovint fa outlines de 100 o 150 pàgines. En canvi, Lee Child, mai fa outlines, com tampoc les feia Raymond Chandler.

I això passa perquè fer un outline pot resultar molt útil i facilitar el procés d’escriptura en gran mesura, però també pot fer, tal i com jo ho veig, que ens perdem part del divertiment i el misteri que suposa descobrir la història pel mateix escriptor, i que és el que fa, des del meu punt de vista, extraordinària l’experiència d’escriure a pesar dels patiments que a vegades aquesta comporta. A aquest aspecte es referia Raymond Chandler quan deia, “la millor manera que el lector no suposi com acaba la història és no saber com acaba tu mateix”.

Però, llavors, és aconsellable posar-se a escriure sense saber res de res?

Home, cal tenir en compte que la majoria d’escriptors tenen un sentit de l’estructura narrativa desenvolupat i gairebé incorporat en el seu pensament, de manera que mai un acaba de començar sense saber res de res…. perquè d’una manera més o menys intuïtiva un sap que hi ha certs elements narratius que apareixeran en certs moments de la història.

En tot cas, i personalment, jo em trobo en una posició intermèdia, en la que no m’agrada tenir un outline complet de la història, però sí una noció general dels bàsics estructurals abans de començar: personatges principals, trama i subtrama/es en general (no gaire especificada), localitzacions bàsiques, i una idea de quines són les deu o onze escenes més importants. No és que gaudeixi especialment de la concreció de tots aquests aspectes, però amb la primera novel·la vaig aprendre que aquesta concreció era bàsica, i amb la segona ho vaig acabar de corroborar.

Outline de Gay Talese per l'article “Frank Sinatra Has a Cold”.

Outline feta Gay Talese’s per l’article “Frank Sinatra Has a Cold”.

Ara que he començat la tercera, però, em trobo en aquest estat de gestació i agitació en el que les idees encara no estan del tot formades ni definides, i pensar en la concreció m’irrita i em sembla llunyà.

És per aquest motiu que he decidit aplicar el sistema que de manera intuïtiva vaig desenvolupar durant l’escriptura de La noia del vestit blau, que és el que millor funciona per mi. És una manera de treballar que queda molt ben explicada amb una frase de E.L. Doctorow : “Escriure una novel·la és com conduir un cotxe de nit. Només pot veure fins on els fars del cotxe t’il·luminen, però pots fer tot el viatge d’aquesta manera”.

És a dir, que faig un outline molt, (moooolt, mooooolt) general, de manera que no sento que m’hagi compromès abans d’hora amb la història i em senti amb la llibertat de fer-hi canvis fàcilment, i un outline més concret del primer acte, que és, per a mi, el més divertit d’escriure perquè és quan descobreixo com és exactament el món i els personatges que estic creant. I un cop he escrit uns quants capítols d’aquest primer acte, ja puc anar pensant en concretar l’outline del segon acte- primera part, i així paulatinament. D’aquesta manera, no allargo infinitament l’inici del procés creatiu quan faig l’outline general inicial, perquè no sento que m’hi hagi de comprometre fermament al peu de la lletra, i començo a escriure l’esborrany, que a la vegada em serveix de fuel per seguir pensant en la història.

I vosaltres, què en penseu? Preferiu planificar la història del tot? Una mica? Creieu que les tendències creatives en aquest aspecte són les mateixes que en el vostre caràcter en general?

 

 

Anuncis

Tornar a començar

to begin, begin.Vaig acabar el primer esborrany de la noia del vestit blau poc després de reis. Reis era la meva deadline, però tinc un problema amb l’autoritat, fins i tot l’establerta per mi mateixa, així que la vaig acabar un parell de dies més tard, més que res per a que quedés clar qui manava en aquest assumpte. I perquè – i això no ho recordava- crec que en realitat, i inconscientment, em feia por i angoixa acabar-la.

Ja. Ja sé que sembla contradictori. Però hi ha algun component en el procés d’escriptura del primer esborrany que m’enganxa: aquella sensació d’asseure’s, cada dia, davant de l’ordinador, i aprendre i descobrir les històries que una té a dins.

Diàlegs que mai havia imaginat.

Gent que s’apareix quan menys te l’esperes.

I cada dia és el mateix món, un món que va creixent en tu, un món que controles i en el que tot acaba resultant familiar i conegut.

Els paisatges.

Els personatges.

Les veus.

La temperatura.

I el color en el que s’hi viu.

I deixar enrere tot això, costa. I és per això, en realitat, que em vaig fer la remolona i vaig tardar una mica més en acabar, perquè no volia abandonar aquest món i passar a la revisió, que és una bèstia completament diferent.

index cardsI tot i així, durant la revisió vaig mantenir les targetes de l’estructura, perquè vaig pensar que m’anirien bé.

I després del segon esborrany, i del tercer.

I després d’enviar la novel·la a la meva agent, i que aquesta la comencés a enviar a algunes editorials. Per si de cas, em deia …. i perquè encara em tenien arrelada, cada matí, quan seia a la cadira, a aquell món, sempre constants, sempre estàtiques a la meva esquerra.

Aquesta Setmana Santa l’he passada al lloc que a la noia del vestit blau anomeno Treviu. Un lloc vinculat a la meva infància, als estius amb l’escassa olor de roselles i cireres corcades pels becs del pit-roig. Un lloc amb un hort petit, per a mi, i un hort gran, el de l’avi. I una casa al peu d’un petit poble envoltada de pins i roures, i una gran muntanya presidint el paisatge.

I quan he tornat de vacances, sense haver-hi escrit ni una sola línia, escoltant el silenci que només la remor dels arbres pot proporcionar, i després de la ressaca de llibres, títols i autors que suposa Sant Jordi, i després del dijous que ve després de Sant Jordi (perquè jo sóc una mica lenta, que ja ho he dit altres vegades) m’he decidit a treure les targetes corresponents a cada capítol de la novel·la que narra les aventures de la Martina i el misteri de la noia del vestit blau.

Però aquesta vegada ha sigut diferent a l’anterior.

Perquè la remor de les branques dels arbres acariciades pel vent d’abril m’han confirmat el que ja sospitava: les aventures de la Martina segueixen, i amb aquestes, la meva aventura d’escriure i de fer de l’escriptura una manera de viure.

3 LLIBRES PER INSPIRAR-SE

Ara que fa dos mesos que he acabat “La noia del vestit blau” torno a estar amb aquella mena d’ansietat que se m’apareix per avisar-me que el descans s’ha acabat i que és hora de tornar a començar altra vegada: noves paraules, nova novel·la. Un descans creatiu està bé, i és fins i tot necessari, però allargar-lo massa pot arribar a submergir-te en una mena d’apatia constant en la que cap idea et sembla suficientment bona per començar una nova novel·la.
Durant les altres vegades que m’he trobat en aquest punt, he anat aprenent que hi ha accions que poden ajudar en aquests moments de desconcert o confusió creativa. Per exemple, jo m’he adonat que em va bé intercalar feines creatives i manuals entre projectes, o fins i tot paral·lelament a un projecte. Així, restaurar mobles, pintar o inventar nous objectes decoratius, per exemple, em dona bons resultats i permet, a més, que el meu cervell funcioni d’una altra manera, fet que facilita després el procés d’escriptura.

A part d’aquestes tasques però, existeixen altres recursos que serveixen per encendre la flama creativa quan aquesta està apagada, i requereixen el mínim esforç perquè el que s’ha de fer està explícitament determinat. Aquest és el cas de tres llibres que he anat fent servir durant aquests últims anys, i dels quals curiosament, ahir, el dia de Sant Jordi, ja en vaig veure alguns traduïts a la nostra llengua.

1. Mess, the manual of accidents and mistakes, de Keri Smith.   Mess, portada.

Com tots els llibres de l’autora, aquest és un llibre interactiu, en aquest cas per experimentar a través d’accidents, errors, casualitats i improvisació. Recull tot un seguit d’exercicis” ens els que la imperfecció és la base de l’acció per crear nous resultats inesperats. La idea és experimentar sense controlar el resultat i treballar amb diferents materials per explorar-ne les possibilitats. És una eina perfecta pels perfeccionistes nats, i per tots els que de tant en tant necessitem recordar que el joc és sovint una de les eines creatives més poderoses al nostre abast.

Processed with VSCOcam with g3 preset Processed with VSCOcam with g3 preset

 

2. 642 things to write about, by the San Francisco Writers’Grotto.642things

Aquest llibre es va escriure en un sol dia, sense haver-ho planificat així. 35 escriptors van posar-se d’acord per crear i recopilar les 642 coses sobre les que escriure que conformen aquest llibre. Un altre exemple de que seguir una intuïció o una idea només per a veure què passa pot acabar en un projecte real i funcional. Sovint faig servir aquest llibre entre l’escriptura de novel·les o quan em sento poc inspirada i no sé sobre què escriure. Simplement obro el llibre per una pàgina aleatòria, i omplo el primer exercici que trobo. Això ajuda a vèncer la resistència inicial per escriure, i sovint em serveix per descobrir idees, conceptes o històries amagades de les que no n’era conscient.

642things

 

3. F nish th s b k, by Kery Smith and (en aquest cas) Laia Vilaseca.finishthisbook

Després de descobrir a la Keri Smith no em vaig poder resistir amb aquest altre exemplar. Amb el mateix esperit explorador, però amb un altre enfoc, aquest llibre està dissenyat per completar-lo en l’ordre establert. Gosaria dir que és el meu preferit de tots tres, perquè combina els treballs manuals, els dibuixos i l’escriptura amb exercicis en els que has de sortir de casa, investigar, així com la resolució de puzles i criptogrames. Sempre que faig algun exercici d’aquest llibre em torno a sentir com quan sortia al pati de l’escola i estava construint o jugant cada dia a una cosa nova. És una eina perfecta per recuperar les ganes de jugar, explorar, i donar un descans a un mateix tipus de mirada al món, per redescobrir-lo amb uns altres ulls, més nets i clars.

Processed with VSCOcam with c1 presetfinishthisbookfinishthisbook

 

 

Què en penseu? Us fan gràcia o curiositat? En coneixeu d’altres del mateix estil? M’agradaria conèixer les vostres suggerències!

 

 

3 HÀBITS QUE MILLORARAN LA TEVA VIDA (D’ESCRIPTOR)

writers-blockEl post que vaig escriure sobre les rutines creatives m’ha fet pensar aquests dies en les rutines i hàbits creatius propis, i m’ha semblat interessant compartir-ne tres, que he incorporat aquest últim any i mig a la meva vida, i han marcat una gran diferència per a mi.

En primer lloc, però, heu de saber que m’ha costat molt de temps i esforç entendre que la creativitat té més a veure amb els hàbits i les rutines del que un podria imaginar en un primer moment. Molta gent associa la creativitat amb conceptes com caos, desordre, llibertat i espontaneïtat, i tot això està molt bé ( o no, dependent de qui siguis) però l’experiència m’ha ajudat a aprendre que la musa, el “flow” o digueu-li com vulgueu, molt sovint “m’enganxa” treballant; i que existeixen hàbits i rutines que m’ajuden a crear un estat mental i físic, en el que crear i treballar amb les paraules esdevé més fàcil, més divertit i més productiu que quan no les practico. Així que sense més preàmbuls, us les explico a continuació, amb l’esperança que us puguin ser d’utilitat, o us inspirin a buscar-ne de noves:

1. Ioga: vaig descobrir els notables beneficis del ioga ara farà un any i mig, quan vaig començar a navegar el mar de la auto-ocupació a temps complert, i per tant a crear i experimentar amb noves rutines i horaris de treball des de casa. Això pot ser complicat, com la majoria ja deveu saber, especialment quan combines feines d’escriptura ( copy-writing, traducció, edició per altres, etc.) amb l’escriptura de la teva novel·la i projectes propis. Com que vaig començar a passar molt de temps a casa i asseguda davant l’ordinador, vaig decidir donar-li una oportunitat als estiraments i l’exercici cada matí, així que el ioga em va semblar la opció perfecta. Vaig buscar classes a youtube, i després de provar tres o quatre canals diferents em vaig enamorar de  Yogamazing, de tal manera que he continuat fent ioga pràcticament cada dia des de llavors. En Chaz Rough és un mestre fantàstic, les lliçons són gratuïtes, i tenen una durada variable (la majoria van dels 20 minuts a una hora de durada). Cada classe està dedicada a treballar una part o tema concret, de manera que pots triar les que s’adaptin millor a les teves necessitats, depenent de com et sentis psicològicament i et trobis físicament. Com que jo no em desperto cada matí sentint-me feliç per defecte, el ioga m’ajuda a canviar el meu estat d’ànim cap a una actitud més oberta i positiva, i a trobar-me més centrada i lleugera en menys de mitja hora, fet que té un efecte positiu en la resta del dia, en la manera en que interactuo amb la gent, amb mi mateixa, i amb la feina que faig.

2. Córrer: Mai m’ha agradat córrer. Sempre havia pensat que córrer, així, sense tenir cap mena d’animal salvatge o una persona boja que em perseguís al darrera, era completament absurd. Sempre he estat més o menys en forma i mai vaig tenir la necessitat de fer exercici per mantenir-me, així que reservava les meves energies per córrer el mínim requerit a les classes d’esport a l’escola i a l’institut, i un cop finalitzats aquests, ja no vaig córrer més… Fins que vaig complir els vint-i-nou, vaig tenir la corresponent “crisis dels trenta” (no sé perquè ho poso entre cometes si en realitat per a mi va ser una cosa ben real, que va arribar un anys abans de temps) i vaig decidir deixar de fumar, i per tant, vaig guanyar uns quilets de més.

De cop el menjar em resultava deliciós, i per primer cop vaig començar a acabar-me els continguts de cada plat a taula, tant per dinar com per sopar, una cosa que no havia fet mai abans. Així que uns mesos després ja no estava tant en forma com ho havia estat sempre, i tampoc em sentia més jove… Així és com vaig començar a córrer. Vaig llegir sobre aquesta aplicació al blog de ABM, la vaig baixar, i em vaig comprometre a seguir-la, amb l’ajuda de la meva parella que s’hi va apuntar.

No us enganyaré: les primeres setmanes van ser cansades, un repte constant, i aconseguir el resultat final (córrer cinc quilòmetres seguits) em semblava impossible quan em trobava exhausta després de córrer només cinc minuts. Però sabeu què? Ho aguantes. Ho segueixes fent. Segueixes corrent, i forçant-te una miqueta més cada dia, i t’adones que estàs molt més capacitat del que et pensaves en un primer moment. I et sents fantàstic i content, perquè no només t’afecta en l’exercici, si no que repercuteix en la resta d’àrees de la teva vida: et sents millor, menys estressat o nerviós, et sents amb més energia i et trobes més segur de tu mateix i els teus límits. Et sents més feliç. I molt més en forma. Crec que tots aquests beneficis expliquen la febre del “running” que estem experimentant durant aquest últim any. Si sóc sincera, però, he de dir que durant l’any i escaig que porto corrent regularment no he estat tant fidel a la pràctica com ho he estat amb el ioga. Però sabeu què? No passa res. La clau de seguir els hàbits i rutines ( i en realitat, a la vida en general) és no desmoralitzar-se quan un falla, sinó aixecar-se i tornar-hi de nou. Perquè a vegades un s’ha de recordar a un mateix que deixar de fer les coses que el fan sentir bé és estúpid i irresponsable, fins i tot – o especialment- quan fan mandra o sembla que no és el millor moment per a fer-les.

I en relació a aquesta última frase:

3. Escriure (fins i tot, i especialment, quan no ve de gust): Sabeu? Jo sóc del que en anglès se’n diu una late bloomer (vaig més tard que la majoria).

Em va costar una quantitat de temps considerable, angoixa i preocupació entendre que a la majoria d’escriptors els costa seure a la cadira i posar-se a escriure. Així que pensava que, com que tenia molta facilitat pel que se’n diu procrastinar* quan em trobava al mig de la meva primera novel·la, no estava feta per ser una escriptora. Després vaig descobrir la veritat: ets un escriptor perquè escrius. Ningú ha dit que ho hagis de fer content i feliç, i donant salts d’alegria davant l’ordinador. Així que t’asseus, cada dia, i escrius. Quan et ve de gust i quan no et ve de gust. Quan tens alguna cosa a dir i quan sents que ja està tot dit i només estàs perdent el temps mirant a la pàgina o pantalla en blanc.

Perquè si resisteixes la urgència de fugir de la pantalla en blanc durant els primers cinc o deu minuts, comences a deixar de pensar en tu mateix i els teus dits comencen a lliscar pel teclat, prement una tecla darrera l’altra, una frase darrera l’altra, fins que tens el teu primer esborrany acabat. I després hi treballes. El millores, el corregeixes, el treballes fins que n’estàs content. Però no pots millorar el que no existeix, així que has de superar la primera sensació de resistència. Has de seure i escriure. Això és, com la majoria de coses, més fàcil de dir que de fer, però com córrer, i fer les coses que et fan sentir millor, esdevé una qüestió de compromís i força de voluntat amb un mateix. I val completament la pena.

 

Què en penseu? Quins són els vostres hàbits o rutines per potenciar la vostra creativitat?

 

*Procrastinar, de l’anglès “Procrastinate”: Una manera complicada de dir “perdre el temps buscant excuses per no fer el que saps que has de fer en aquell moment”.