Capítol 1 (Català)

El silenci i l’obscuritat m’embolcallen tant bon punt apago el motor del cotxe.

Hi ha un fanal a la vella escola al costat de casa, però fa tres anys que els de l’ajuntament de Falgar l’han d’arreglar i no acaben de trobar mai el moment. Avanço a les palpentes amb l’única ajuda d’una lluna tènue i desganada mentre remeno la bossa buscant les claus que han d’obrir la porta de fusta del meu santuari.

Observo des del balcó les quatre cases adormides, a una banda i l’altre del Carrer Major, que conformen Treviu. Cap llum a les finestres, cap so que destorbi la remor de les branques i el corrent continu de l’aigua del riu. Cap soroll humà disposat a trencar el silenci un cop t’hi has instal·lat, tot i que el silenci absolut, com el de la mort, és més difícil de trobar del que sembla. La casa es vella i, com quan era petita i l’àvia m’explicava contes de conills abans d’anar a dormir, gemega i parla un idioma que ara no vull entendre.

Agafo la ràdio, l’ampolla de José Cuervo, el pijama i dos trankimazins i pujo a l’habitació.

Demà serà un altre dia.

***

Em desperten unes veus massa agudes i excitades. Miro el rellotge: nou del matí. Les bigues de fusta em recorden que estic a Treviu.

Obro la finestra. Hi ha un grup de gent a la plaça de l’església, movent els braços i gesticulant exageradament. N’ha passat alguna de grossa.

Em debato entre tornar al llit o baixar a la plaça. Potser un petit drama rural és exactament la distracció que necessito. D’altra banda, hauré d’anar a veure a la Marian i al Linus tard o d’hora, així que em convé aprofitar la confusió del grup per estalviar-me més preguntes de les necessàries.

Agafo d’una revolada els texans i la samarreta que havia deixat a la cadira del dormitori el dia anterior i, calçada amb les xancletes, baixo a tota pressa els dos pisos que em separen del jardí. Recorro el Carrer Major fins que arribo a la plaça.

A mesura que m’hi acosto, vaig reconeixent algunes de les persones que s’amunteguen a la porta de l’església, tot i que fa anys que no en veia a la majoria. La senyora Encarnació, amb el rostre arrugat i molt més encorbada que la figura que jo guardava en el meu record, es mou d’una banda a l’altra de la plaça, brandant el cap com si negués alguna cosa compulsivament i murmura “mare de Déu santíssima, mare de Déu santíssima” mentre en Pere de Cal Duran la intenta calmar com pot, seguint-la en el seu insistent i repetitiu trajecte de quatre metres. A prop de l’església i de la porta contigua al petit cementiri, s’hi aglutinen un grup de deu o dotze persones, entre els quals distingeixo a en Joan Linus i a la Marian. Tot són murmuris de sorpresa i confusió.

– Algú hauria d’avisar a la policia de Falgar –reconec la veu de l’Eva de la fonda.

Avanço cap al grup i toco tímidament el braç d’en Linus per cridar la seva atenció. Els seus ulls tarden uns segons a reconèixer-me, els mateixos que jo necessito per identificar els canvis que el temps i l’experiència han causat en la seva fesomia.

-Martina? –No tinc temps a assentir amb el cap, que els seus braços ja m’han envoltat aixecant-me amb tanta força que els peus amb prou feines em toquen a terra. Després em deixa anar suaument i pregunta–: Què hi fas, aquí? Quan has arribat? –Els seus ulls blaus tenen una brillantor que encara ressalta més amb la morenor de la seva pell, adobada pel sol de molts migdies treballant al camp.

-Ahir a la nit. Em quedaré un parell de setmanes o tres. –O potser per sempre més, penso per mi mateixa, si trobés una manera de sobreviure des d’aquí.

-Quina alegria! Mira mama, –diu agafant el braç a la Marian, i arrossegant-la fora del cercle de gent, on estava mantenint una conversa amb el Robert, el marit de l’Eva– mira qui tenim aquí!

-Martina! Què canviada estàs! Gairebé no t’havia reconegut, amb aquests cabells tan rossos!

L’efecte del seu somriure m’agafa completament desprevinguda, i em trobo abraçant-la més efusivament del que m’hagués considerat capaç. A vegades no som conscients de fins a quin punt hem trobat a faltar a algú fins que ens hi retrobem. En aquests moments tinc la sensació que, en aquest entorn, amb aquesta gent, podria recuperar una part de la meva infantesa.

-Ha vingut a passar uns dies. –Explica en Linus, content. I després, amb un somriure d’orella a orella i una mica enigmàtic, afegeix-: Es veu que li agrada la tranquil·litat i solitud de Treviu, a la Martina, com quan era petita…

Per un moment penso si les paraules del Linus tenen un doble sentit, però m’adono que és completament impossible que en sàpiga res, del que va passar a Barcelona. Per si de cas evito que la conversa es centri en mi i canvio de tema:

-¿Què ha passat? ¿Per què està tothom a la porta de l’església?

-A la porta de l’església no, a la del cementiri. En Pere hi volia entrar, però el mossèn ha dit que era millor que no trepitgéssim el terra ni toquéssim res, perquè potser la policia podria esbrinar alguna cosa i no es podia contaminar l’escena del crim. Em sembla que ha vist moltes series de televisió, aquest mossèn. Pots comptar que hi trobarà, aquí, la policia. Si es que es dignen a venir…

-Però què ha passat? És que algú ha pres mal?

-No dona, no. Un acte de vandalisme, o potser algun animal… El cas és que algunes de les tombes dels miners, la de l’avi dels Fabra i no sé quina més han estat remogudes, i ara tot és una barreja de trossos de fusta podrida i ossos. –I mirant a en Linus afegeix-: Ves a casa i truca a la policia de Falgar, perquè aquí tothom mira i xerra, però ningú acaba de fer res. Com més aviat vinguin, abans acabarem amb aquest teatre.

En Linus fa que sí amb el cap i camina els escassos metres que el separen de la porta del jardí, just quan la senyora Encarnació repara en la meva presència i es dirigeix decididament cap a nosaltres. Quan arriba fa un lleu moviment amb el cap com a salutació a la Marian, i mirant-me fixament em pregunta:

-Que no ets la nena dels Casajoana, tu?

Sospiro internament. La resignació se’m deu dibuixar a la cara, però m’és igual. Responc:

-La Martina, sí.

-Què gran estàs, nena! I què canviada! I mira que no ho semblava, que creixeries gaire tu, tant baixeta que has estat sempre.

Abans que pugui contestar la Marian intervé a la conversa:

-En Linus ha anat a trucar a la policia, a veure si vénen. Mentrestant, –i ara em mira a mi– per què no véns i et dono un parell de margarites i pensaments, que en tinc un fotimer a les jardineres de l’entrada? T’aniran bé per arreglar una mica el teu, de jardí, si es que penses quedar-te una temporada.

-Que has vingut sola? –Pregunta l’Encarnació, amb cert escepticisme– Trobo que és molta casa, la vostra, per una sola persona. I amb això que ha passat…

Ja hi som. El que em faltava.

-Però bueno, -segueix- almenys ara tens als de la casa nova que lloguen habitacions al costat, així que si et passa alguna cosa amb un crit que facis ja et senten i…

-Aquí no hi ha perill de res! Això ho han fet uns adolescents avorrits d’algun poble del costat. –La talla la Marian– No veus que ha acabat l’escola i no tenen res a fer? Anem a buscar les flors, que d’aquí a que arribi la policia, pot passar mig matí, i jo tinc altres coses a fer que estar aquí de safareig. –I retornant-li el moviment de cap que l’Encarnació ha fet quan s’han trobat, m’agafa del braç i m’obliga a fer mitja volta.

A Can Linus el Tom i la Laica ens reben movent la cua d’una banda a l’altra incansablement i ens acompanyen fins al peu de les escales, on saben que tenen l’entrada vetada.

En Linus es troba encorbat sobre el petit escriptori a la cantonada de l’immens menjador i fa un gest de sorpresa quan s’adona de la nostra presència. Juraria que ha desat quelcom ràpidament a una de les butxaques del seu pantaló.

-Vols que et prepari alguna cosa, papa? –Pregunta la Marian.

-No, gràcies, ara vindré. –I ens pica l’ullet.

La cuina és exactament com la recordava. Immensa, amb el terra de rajoles clares, del mateix color que el pi clar dels porticons i les finestres al cantó dret de l’estança. Les altres parets, que juntament amb la dels finestrals formen un rectangle, estan flanquejades per un moble ple de peces d’una vaixella antiga, de color blanc i blau, així com copes, gots i tasses, albergant al bell mig un televisor de mides considerables. Quan era petita, aquest televisor era on mirava Bola de Drac i Musculman quan la senyal no arribava a la televisió de casa nostra, que era molt sovint. La Marian i en Linus van ser els primers, i diria que els únics, en tenir una connexió via satèl·lit al poble. El mateix va passar amb el telèfon, molts anys abans, quan només existia la cabina de la plaça, que encara va amb pessetes a dia d’avui. Les dues parets restants tenen les instal·lacions pròpies d’una cuina excepcionalment completa: el forn de llenya, el forn de gas, una zona destinada a fer-hi brasa, un joc de sis fogons de gas, una pica doble considerablement fonda i una bona superfície de treball de marbre blanc. Al bell mig de la cuina, una taula rodona de fusta, amb sis cadires, fetes totes pel Samuel –el seu fill– serveixen de menjador.

-Et preparo un cafè especial dels teus?

Preferiria un glop de tequila. Tot i així, se m’escapa un somriure. Els cafès especials se’ls va inventar la Marian quan jo era petita i em va agafar la dèria que volia prendre cafè, “igual que ho feien els grans”. Com a resposta a tal petició, i davant la mirada amenaçant de ma mare, la Marian em va dir que faria un cafè especial per a mi. L’invent va funcionar, i mai més vaig considerar la possibilitat de beure una altra cosa que no fos el meu cafè especial durant aquells estius que passava a Treviu. Sé que hi posava llet condensada, i un xic de Nescafé (que m’havia convençut que no era descafeïnat, però evidentment ho era), i després hi tirava l’aigua bullint. I jo amb aquell cafè especial, asseguda a la taula dels “grans” i alternant la meva atenció entre els dibuixos animats i les converses dels adults era la nena més feliç del món.

-Sí, gràcies –responc.

Somriu i afegeix:

-Hi han galetes i sequillos a l’armari.

Tres minuts després, seiem a la taula central, amb una tassa a la mà, una de cara a l’altra.

-Llavors, creus que ha estat una gamberrada, això de remoure les tombes? –Pregunto. Mentre jo faci les preguntes evitaré que les facin els altres.

-¿Què vols que hagi estat, si no? No hi ha pas cap rei enterrat aquí. Les tombes d’aquest cementiri són de gent senzilla, ningú hi enterrava coses de valor. Això només pot ser fruit de la inconsciència i l’avorriment.

-Probablement tinguis raó. A veure què hi diu la policia.

-Pots comptar, que diran aquests! Tornaran a posar els ossos al lloc d’on han sortit i hi avocaran un cabàs de terra humida a sobre.

-Mira que ets bèstia, Marian! –Però probablement tingui raó.

-Ja m’ho explicaràs. No estaràs pas esperant una investigació? Ja et faries bé amb aquest nou mossèn tu, tantes proves i investigacions…

-Home, una investigació, així amb totes les lletres, no ho sé, però fer unes preguntes aquí i allà… és de sentit comú.

En Linus entra a la cuina, somrient.

-Ah! Un cafè especial per la Martina. Com en els vells temps!

La Marian em mira i aixeca els seus ulls blaus cap al cel. Després li pregunta:

-Què t’ha dit la local? Amb qui has parlat?

-La local…? –Les arrugues del front se li van allisant a mesura que recorda la resposta– Ostres, que me n’havia oblidat! Ara mateix els truco! –I marxa corrent cap a la tauleta de la sala d’estar, on reposa el telèfon de teclat circular, seguit per la Marian.

Aprofito per aixecar-me i fer una ullada a través de la petita finestra rodona que es troba a la paret dels fogons, i que dóna directament al carrer del cementiri. Des d’on sóc no hi veig ningú. Sembla que la sorpresa inicial s’ha dissolt, i poc a poc la gent ha marxat a fer les tasques i encàrrecs que no han fet a primera hora del matí.

Deixo el got de vidre buit a sobre la taula, i des de la porta de l’entrada estant crido: ”Ara torno!” mentre desaparec escales avall.