Les relacions parasocials i perquè apreciem alguns personatges com si fossin els nostres amics

No feu veure que no sabeu del que estic parlant.  Et trobes conversant amb els teus amics, sobre un tema qualsevol de la vida, i de cop fas referència al tema exemplificant-lo mitjançant una escena o diàleg que hi té a veure…. però en el que resulta que els protagonistes són personatges de ficció. Te n’adones, mentre acabes la frase… i per un moment et sents ridícul, com si no tinguessis millors exemples de la vida real, com si fossis un freak que confon realitat i ficció… Quin drama!

x-all-the-y-meme-generator-fall-in-love-with-all-the-fictional-characters-8a8597Doncs no. No estàs delirant, no estàs confós i la teva ment és del més normal (com a mínim en aquest sentit ;-). Resulta que aquest sentiment o percepció de classificar a la teva ment alguns personatges com si els coneguessis és d’allò més usual, i a més té una explicació científica… És Fantàstic! – com diria el Punset-, ja et pots tranquil·litzar i sentir-te normal altra vegada, sigui el que sigui que vulgui dir ser normal, si això és el que et fa feliç.

El terme “relació parasocial” va ser originalment creat pels psicòlegs Donald Horton i Richard Wohl l’any 1956 per a descriure aquesta sensació unidireccional de connexió entre una persona i un personatge de ficció. Anomenaven aquest sentiment “intimitat en la distància”, destacant que el paisatge mediàtic del moment semblava promoure aquest tipus de relació asimètrica.

Com en qualsevol altra relació, aquesta pot ser més o menys profunda, i més o menys perenne en el temps, però al llarg del temps una sèrie d’interaccions parasocials poden convertir-se en una sensació d’afinitat més profunda i duradora amb el personatge en qüestió.

“Es tracta d’una experiència social realment rica. La gent creu que mirar la televisió és antisocial, però en realitat és profundament social”, diu la Karen Dill-Shackleford, psicòloga de mitjans a la Unviseitat de Fairfield. “Els móns creats en les històries ens permeten explorar les nostres pròpies identitats, comprendre les nostres relacions, els nostres valors i el que pensem que és important a la vida”.

8529475_orig.gif

Una relació parasocial, explica la psicòloga, és un afer que té dues parts: per una banda construïm una connexió a través de l’empatia, imaginant-nos a nosaltres mateixos en el lloc dels personatges, per l’altra responem emocionalment a les coincidències entre les seves circumstàncies i les nostres.

Keith Oatley, professor emèrit de psicologia a la Universitat de Toronto, explica que quan estem repetidament exposats a un personatge de ficció, ja sigui a través d’un llibre o una sèrie de TV, “tendim a veure’l més des de dins del que fem en el dia a dia”. La divisió entre l’actor i l’observador és, doncs, esborrada.

tumblr_m61i2fXTHG1ro2spuo1_250

Sembla que en els últims anys hi ha una tendència creixent a disminuir el nombre de relacions socials “profundes” a la vida real, reportada a Bowling Alone , el que segons molts anuncia que les relacions parasocials poden estar en fase d’expansió com a conseqüència d’un entorn de mitjans rics en espectacles que conviden a una intensa interacció parasocial. Mary Beth Oliver, professora de Comunicació a la Universitat Estatal de Pennsilvània, que estudia la psicologia dels mitjans, diu que l’augment de binge-watching (veure de manera seguida varis episodis d’una sèrie concreta) pot significar que les relacions parasocials són més fortes i més comunes del que eren quan Horton i Wohl van publicar per primera vegada el seu article. “És com anar de vacances amb un amic – n’obtens una forta dosi, passeu molt temps junts,”.

Però és clar, això té la seva part negativa. I és que algunes relacions parasocials poden acabar de manera abrupta i poc confortable. Un estudi que va investigar els efectes causats pel “trencament parasocial ” va descobrir que la gent ( esperem que només alguna gent) esperava sentir-se igual d’afectada sobre la desaparició dels seus personatges preferits de televisió que en el trencament d’una relació d’amistat real.e7fefa2a7d7ee31b6c43de5784b0b4d77e5d3c9953c980510f5ff6a5bc9536e2_1.gif

Val, en això ja dissenteixo una mica més, perquè d’acord que tens un moment de tristesa.. però és momentani, i en cap cas comparable a una relació estreta i real al llarg del temps…. Excepte potser en el cas del  Jack Bauer 😉 Però aquest sempre troba una manera de tornar a les nostres vides, i per a mostra un click ( d’acord, no és ben bé el Jack Bauer però té una presència molt similar, que jo crec que és el que ens fa “estimar” un personatge).

Bé, en resum. Tranquils i tranquil·les, és normal. Tot i així, i tenint en compte com sembla que evoluciona la tendència, és evident que serà un tema recorrent en els propers anys, i no un tema per prendre’s a la lleugera.

Què en penseu?

Si voleu més informació…

Aquí trobareu un estudi sobre “Cognició social” realitzat l’any 2008 i la relació que alguns espectadors estableixen amb alguns dels seus personatges preferits.

I aquí trobareu un estudi sobre “ruptures parasocials”.

Anuncis

Els post milenials s’indignen pel final de la sèrie OJ. I de com la justícia, per molt que no ens agradi, és a vegades injusta. ( O això és el que sembla).

the-people-v-oj-simpson-american-crime-storyVal, anem per parts. Suposo que molts ja sabreu de quina sèrie estic parlant: “The people vs. OJ Simpon: American Crime Story” és una producció creada per Scott Alexander i Larry Karaszewski, basada en el llibre The Run of His Life: The People v. O.J. Simpson de l’autor Jeffrey Toobin. La sèrie, que recrea el judici del conegut jugador de futbol americà acusat de matar a la seva ex-dona Nicole Brown i “l’amic” d’aquesta, Ronald Goldman, s’ha emès a FX a Estats Units i Canadà i es pot veure a la BBC2 a Anglaterra.

Durant 10 capítols, la sèrie narra el transcurs del que un dia va ser anomenat “el judici del segle” i aporta noves percepcions sobre la investigació policial d’enorme controvèrsia i el judici que va esdevenir una sensació mediàtica.

Com és d’esperar, la sèrie televisiva compta amb elements molt potents que n’han fet un èxit: grans actors fent grans papers (encara que hi ha qui no veu clara l’actuació de John Travolta encarnant a l’advocat Robert Shapiro), la presència d’un policia clarament racista com a líder de la investigació que va portar a l’acusació de l’O.J. Simpson i una defensa basada a la vegada en certa demagògia dins el discurs racista, que semblava que estava més interessada en la fama de marcar un canvi social que en saber si realment l’acusat era culpable o no (excepte en el cas de Robert Kardashian, amic d’O.J., encarnat per David Schwimmer, que sembla pràcticament l’única consciència dins l’equip de la defensa i que va tallar la seva relació amb Simpson tan aviat el judici va acabar).

960

L’equip de la defensa de Simpson (i ell) a la sèrie.

En tot cas, la sèrie aconsegueix atrapar a l’espectador en un exercici narratiu que ha de superar el problema de que l’audiència ja sap el final de la història, o potser no?

El 3 d’octubre de 1995 O.J. Simpson va ser declarat “no culpable” -que no innocent, perquè els americans poden ser moltes coses però no es prenen la justícia i els seus termes a la lleugera i entenen que el fet que no es pugui demostrar la culpabilitat d’algú més enllà del dubte raonable no implica que aquest sigui necessàriament innocent- dels càrrecs que se li imputaven. Però curiosament, quan al capítol 10 de la sèrie es retrata aquest moment, tota una multitud de post-milenials desinformats es van indignar per un final que ja estava escrit per la història i no pels guionistes de la sèrie, com es pot veure en aquest article de NME. Així que no puc evitar que em resulti graciós que en un grup d’edat tan vinculat a “les noves tecnologies i les xarxes socials” no se’ls hi acudís fer una cerca a google sobre “O.J. Simpson”. O és que estan tan desvinculats del que va passar fa poc més de vint anys al seu país que en cap moment van copsar que es tractava d’una historia basada en un fet real? Perquè, si bé cap la possibilitat que tinguin un entorn tan cruel com per a que els mantinguessin en la inòpia – ja sigui per ignorància sobre el tema, o per un sentit molt característic de l’humor- cada vegada que treien el tema, la informació és fàcilment accessible amb menys tecleig del que suposen el 140 caràcters al twitter per informar del que has dinat avui.

157073731_oj-simpson-zoom-4ea6334f-39ff-43a3-b240-1fbd5a0a8532

Simpson provant-se el guants trobats a l’escena del crim i fent cara de que no li entren bé…

En tot cas, cal apuntar, pels que no ho sàpiguen, que dos anys més tard O.J. va ser declarat culpable de la mort de Goldman en un judici civil (cosa que potser alleuja una mica la ira d’aquests post- milenials 😉 ) i condemnat a una multa de més 33.5 milions de dòlars que mai va arribar a pagar. Tot i així l’estiu de 2007 un jutge federal va atorgar a Fred Goldman -el pare de la víctima- el dret de publicació del llibre “If I did it” (Si ho hagués fet), com a mètode per cobrar els diners que Simpson encara no havia pagat. El llibre, escrit pel jugador de futbol americà i el guionista Pablo Fenjves, descrivia els assassinats de la seva ex-dona i Goldman amb detalls explícits sobre l’execució “hipotètica” per part de l’O.J. Simpson.   Òbviament la proposta editorial, a càrrec de ReganBooks, que va anunciar a mitjans de novembre de 2006 la seva publicació, va ser rebuda amb indignació per part de les famílies de les víctimes i gran part del públic general, obligant a l’editorial a cancel·lar-ne la publicació. Un cop Goldman va adquirir-ne els drets de publicació va canviar-ne el títol a “If I did dit: Confessions of the Killer”. ( Si ho hagués fet: confessions de l’assassí) i ja no li va semblar tant malament publicar-lo.

Sigui com sigui l’O.J. Simpson ha seguit sent un personatge controvertit durant tota la seva vida, just des del moment en que va es va acabar el judici, fent coses realment estranyes com les que podeu llegir aquí. D’altra banda, tot i que molta gent dóna per suposat que el veredicte del jurat va ser un error (que es va esmenar només en part dos anys després), segueixen emergent teories que defensen la innocència de Simpson, com aquesta.

Personalment, jo m’inclino a pensar que l’O.J. va ser culpable d’una manera o altra (la teoria exposada al link anterior no em sembla desencertada), sobretot pel seu historial violent i de maltractament i perquè tinc tendència a desconfiar dels que es creuen més grans que ningú. Però és clar, entenc que l’existència de Furhman (un policia provadament racista) com a líder de la investigació que va arribar a la conclusió de que l’O.J. era culpable fa impossible al jurat decidir cap veredicte amb la consciència tranquil·la. Tot i que existeix la possibilitat que el policia sigui racista i l’O.J. culpable, les implicacions d’un veredicte de culpabilitat eren, com a mínim, extremadament delicades. Furhman va ser, al final, un regal per a la defensa, que va encarnar en ell tots els mals de corrupció policials que es puguin sospitar, desacreditant així tota la investigació i en conseqüència una multitud de proves que apuntaven clarament a la culpabilitat de Simpson.

Quan penso en aquest cas m’és impossible no relacionar-lo amb el cas de l’ Steven Avery, perfectament explicat a la sèrie documental “Making a murderer” estrenada per Netflix el desembre de l’any passat. Per mi, el cas d’Avery representa la paradoxa del mateix argument utilitzat per la defensa i amb un resultat erroni per part del jurat en la declaració de culpabilitat de l’acusat.

Making-Murderer-TheoriesAvery, natural de Wisconsin, va passar 18 anys a la presó condemnat erròniament per l’agressió sexual i intent d’homicidi de la Penny Beerntsen, fins que va ser exonerat l’any 2003. Però curiosament, dos anys més tard, quan va decidir posar una demanda al sistema judicial per haver-lo condemnat per error i ja pràcticament havia aconseguit una substanciosa suma a efectes de danys i perjudicis, va ser acusat novament per la policia del comptat per l’assassinat de la Teresa Halbach, una fotògrafa local, y condemnat l’any 2007. De fet, no només van acusar-lo a ell sinó que van implicar-hi també al seu nebot, Brendan Dassey, un noi amb clars problemes cognitius al que van exprimir en múltiples interrogatoris amb mètodes i tècniques més que qüestionables fins que van aconseguir que declarés el que els convenia per acusar-lo d’assassinat.

La sèrie, que té deu episodis, segueix a Avery durant deu anys, en els que les seves creadores Laura Ricciardi y Moira Demos viatjaven de Nova York a Wisconsin durant el rodatge, seguint la detenció, judici, i condemna del nebot d’Avery, inclosos els interrogatoris que li van fer a aquest, el visionat dels quals la fa sentir a una contenta de no viure a Wisconsin i dependre, per tant, del seu sistema policial i judicial.

750dee80-a125-0133-6e37-0efce411145f

Dean Strang, un dels advocats d’Avery, fent una declaració molt sensata i correcta, com és d’esperar d’ell.

Sigui com sigui, us recomano molt la sèrie (que podeu veure també en castellà a Netflix Espanya). Els advocats d’Avery són els millors que he vist mai i mai m’ha semblat un jurat tan estúpid en la seva presa de decisió després d’haver vist i escoltat les argumentacions de les dues bandes (no, ni en el cas d’OJ. Simpson). Ja em direu què us sembla! Què en penseu? Va ser OJ Simpson culpable? És Avery innocent? Noves noticies sobre la presentació de dos nous sospitosos i noves proves que podrien exculpar-lo per part de la seva nova advocada i una segona temporada de la sèrie així semblen confirmar-ho…

En resum, ens hauria de preocupar una mica més que la justícia sigui representada per una dona amb els ulls embenats? Entenc el concepte de només deixar-se portar per la balança sense prejudicis, però sembla que algunes balances no estan del tot ben calibrades i l’espasa no sempre cau sobre els caps adients…

Justicia

Se suposa que la justicia té els ulls tapats perquè no observa la gent sinó els fets.