Les regles de la novel·la de misteri segons Raymond Chandler

Raymond-Chandler-012.jpgAl llibre de cartes i assaigs A mis mejores amigos no los he visto nunca de Raymond Chandler s’hi inclou el contingut d’un article titulat Comentarios informales sobre la novel·la de misterio, publicat originalment l’any 1949 a Raymond Chandler Speaking, de la University of California Press.

En aquest article l’autor explicita 10 punts claus o regles que ell considera imprescindibles dins del gènere de la novel·la negra, i que són, sens dubte interessants, no només perquè provenen d’un dels grans referents del gènere, sinó pel seu to tan peculiar i propi que et fa desitjar haver pogut sopar algun dia amb ell i mantenir-hi una conversa.

Els resumeixo a continuació, mencionant els punts que m’han semblat més interessants.

  1. La novel·la de misteri ha de tenir motivacions creïbles, tant en la situació inicial com al desenllaç, tenint en compte que la plausibilitat és, en gran mesura, qüestió d’estil. Per suposat, aquí com a tot arreu, la credibilitat és qüestió d’efectes, no de fets, i un escriptor pot sortir-ne airós amb una trama que en mans d’un artista inferior semblaria idiota.
  1. El relat de misteri ha de ser tècnicament correcte en referència als mètodes d’homicidi i investigació. D’altra banda, el relat de misteri ha de tenir en compte el nivell cultural dels seus lectors; el que resultava acceptable a Sherlock Holmes no es pot acceptar amb Sayers, Christie o Carten Dickson.

(Res és tant evident com això en els temps que vivim. M’agradaria saber què pensaria Chandler de CSI. D’altra banda, no em sorprèn la crítica velada – o no tan velada- a la literatura britànica de l’Edat Dorada, de la que no era gaire fan, per les clares diferències que hi ha entre aquesta i el hardboiled a pesar de ser contemporànies entre elles).md9925543608

  1. Ha de ser realista en quant a la caracterització, l’ambientació y l’atmosfera. Ha de descriure persones reals en un món real. Òbviament existeix un element de fantasia a la novel·la de misteri, la contracció del temps i l’espai representa un desafiament a la probabilitat. Per això, quant més exagerada sigui la premissa bàsica, més literal i estricte ha de ser el desenvolupament dels fets que d’ella se’n deriven.
  1. La novel·la de misteri ha de tenir un argument vàlid, a més de l’element de misteri. Aquesta idea els sembla revolucionaria a alguns classicistes, i d’allò més repugnant a tots els escriptors de segona fila. No obstant, té sentit. Tots els llibres de misteri realment bons es llegeixen més d’una vegada, alguns moltes vegades. Els misteris que sobreviuen al pas dels anys tenen invariablement les qualitats de la bona ficció. La historia de misteri ha de tenir color, empenta i una raonable quantitat d’energia. Es necessita una gran destresa tècnica per a compensar un estil avorrit, tot i que és un truc que es veu de tant en tant, sobretot a Anglaterra.

(Again, what a charming sense of humor)

  1. La novel·la de misteri ha de tenir una estructura essencial prou simple com per poder explicar-la amb facilitat quan arribi el moment. El desenllaç ideal és aquell en el que tot queda clar en un ràpid esclat d’acció. Les idees així de bones escassegen, i a l’escriptor capaç d’aconseguir-ho una vegada se l’ha de felicitar. L’explicació no té perquè ser breu (excepte en el cinema), i sovint no pot ser breu. No existeix res tant difícil de resoldre com l’explicació. Si dius el suficient com per satisfer al lector estúpid, aconseguiràs irritar al lector intel·ligent, però això es deu simplement a un dels problemes essencials de l’escriptor de misteri: que la seva novel·la ha d’atraure a un ampli sector del públic lector, i no es pot atraure a tots els lectors amb els mateixos trucs. Des dels primers temps del fulletó no ha existit un altre tipus de ficció llegit per tantes classes diferents de persones. Els semi analfabets no llegeixen a Flaubert i els intel·lectuals, per regla general, no llegeixen la porqueria de moda, historia falsejada disfressada de novel·la històrica. Però tothom –o gairebé tothom- llegeix novel·les de misteri de tant en tant, i un número sorprenent de persones pràcticament no llegeixen cap altra cosa. Manegar l’explicació de cara a un públic de formació tan diversa planteja un problema gairebé irresoluble. Possiblement, excepte per a l’aficionat acèrrim, que ho aguanta tot, la millor solució és la regla de Hollywood: “Res d’explicacions, excepte sobre la marxa, i aquí s’ha de deixar”. (Això significa que tota explicació ha d’anar sempre acompanyada d’algun tipus d’acció, i que s’ha d’administrar en petites dosis i no tota d’un sol cop).raymond-chandler
  1. El misteri ha de superar al lector mitjanament intel·ligent. Aquest i el problema de la honestedat són els dos elements més espinosos de la novel·la de misteri. De totes maneres, al vertader aficionat de les novel·les de misteri no és necessari, ni tan sols desitjable, enganyar-lo del tot. Un misteri semi-endevinat resulta més intrigant que el que manté al lector completament perdut. L’essencial és que al final quedi una mica de boira per a que l’autor la faci desaparèixer.
  1. La solució, un cop revelada, ha de semblar inevitable. Al menys, la meitat de novel·les de misteri publicades violen aquest principi.
  1. La novel·la de misteri no pot pretendre fer-ho tot a la vegada.
  1. La novel·la de misteri ha de castigar al criminal d’una manera o altra, tot i que no necessàriament per mitjà dels tribunals de justícia.
  1. La novel·la de misteri ha de ser acceptablement honrada amb el lector. Això es diu sempre, però poques vegades se’n capten totes les implicacions. No n’hi ha prou amb mostrar els fets, s’han de mostrar honradament, i s’ha de tractar de fets a partir dels quals es pugui raonar. No només no s’han d’ocultar pistes importants al lector, tampoc s’han de distorsionar amb falsos èmfasis. Dissimular la pista important en una embull de diàleg sense sentit és un truc admissible quan el desenvolupament de la historia ha creat prou tensió com per a posar el lector en guàrdia. Evidentment, pitjor que un truc és fer que el detectiu resulti ser el criminal, ja que el detectiu, per tradició i definició, és el que cerca la veritat. A aquestes alçades, ha de resultar evident que tot l’assumpte de la honradesa es qüestió d’intenció i èmfasis. El lector espera que el despistin, però no que en facin mofa. Naturalment, existeixen enganys subtils que són intrínsecs al gènere. Crec que va ser la Mary Roberts Rinehart que va comentar en certa ocasió que l’important d’una historia de misteri és que conté dues histories en una: el relat del que va passar i el relat del que semblava que havia passat. Per liquidar el tema, convindria afegir que la qüestió del joc net en un relat de misteri és purament professional i artística, i manca per complet de qüestions morals. Com més bo sigui l’escriptor, més lluny arribarà amb la veritat i més subtilment dissimularà el que no pot explicar-se.quote-the-private-detective-of-fiction-is-a-fantastic-creation-who-acts-and-speaks-like-a-real-man-he-raymond-chandler-217832

Addenda

  1. No es pot escriure un relat de misteri perfecte. Sempre se n’ha de sacrificar alguna cosa. Només es pot ser fidel a un principi fonamental.
  2. S’ha dit que “a ningú l’importa el cadàver”. Això és una tonteria, doncs s’està prescindint d’un element valuós. És com dir que l’assassinat del teu tiet t’importa el mateix que l’assassinat d’un desconegut en una ciutat en la que mai has estat.
  3. Un serial de misteri gairebé mai equival a una bona novel·la de misteri.
  4. La trama amorosa gairebé sempre debilita el misteri, perquè introdueix un tipus de tensions que són antagòniques als esforços del detectiu per a resoldre el problema. L’únic tipus de trama amorosa eficaç és la que genera un perill personal pel detectiu…però que, al mateix temps, un sap instintivament que serà episòdica. Un bon detectiu mai es casa.
  5. La paradoxa de la novel·la de misteri és que, tot i que la seva estructura gairebé mai es sosté sota l’atent escrutini d’una ment analítica, atrau precisament a aquest tipus de ments més que a altres. S’ha de dir que es tracta d’un gènere que mai s’ha polit del tot, i els que n’han profetitzat la seva decadència s’han equivocat precisament per aquesta raó. Com que el gènere mai s’ha perfeccionat, tampoc ha quedat fixat. Els acadèmics mai li han posat les seves mans mortes a sobre, segueix sent fluid, massa variat per a classificar-lo fàcilment, ramificant-se en totes direccions, ningú sap exactament què es el que fa que funcioni, i no té cap qualitat concreta que no falti en cap dels millors exemples. Ha produït més art dolent que cap altre tipus de ficció, amb la possible excepció de les novel·les d’amor, i, probablement, més art bo que cap altre gènere que gaudeixi d’una acceptació similar.
  1. Mostreu-me un home o dona que no suporti les novel·les de misteri i jo us ensenyaré un ximple, un ximple manyós, però un ximple al cap i a la fi.

Què us semblen? Hi esteu d’acord?

Tot i que no coincideixo cent per cent amb totes les seves opinions crec que ens podríem posar d’acord prenent un bon tequil·la… especialment en aquest últim punt 😉

Guardar

Guardar

Anuncis

3 Creacions narratives que m’han sorprès últimament.

Entenc que probablement aquí hi hauria d’escriure una introducció, però el post no té gaire cosa més a comentar que en complementi el títol: a continuació us detallo tres creacions narratives que m’han sorprès (i gratament) aquesta primavera.

THE INVITATION – (Pel·lícula)

Hi ha qui la descriu com una pel·lícula de terror (de fet va ser presentada al festival Internacional de Cinema a Sitges el passat octubre), però jo estic amb els que la qualifiquen més aviat com un thriller (amb certs tocs pertorbadors, però, que això sí que no és pot negar).

Deixeu-me dir-vos, abans que els que senten certa animositat cap al gènere de terror deixin de llegir immediatament, que no em considero una persona a la que li agradi veure pel·lícules de terror o amb un component de terror psicològic excessiu: hi ha una fina línia, ho sé. Però sí que m’agraden les histories amb una estructura narrativa que em manté interessada i amb un ritme que combina a la perfecció la tensió amb certs moments de distensió pels que tenim l’ànima sensible, i això és exactament el que em vaig trobar quan vaig veure la pel·lícula aquest cap de setmana.

THE INVITATION

El tío de l’esquerra del tot us fa mala pinta? A mi també: intuició o prejudici?

Dirigida per Karyn Kusama i escrita per Phil Hay i Matt Manfredi (ambdós amb guions de gènere molt diferent a les seves esquenes, com “Furia de Titanes” o “Crazy/Beautiful”), la història es basa en la reunió d’un grup de vells amics a una casa estupenda a les muntanyes de Hollywood després que faci més de dos anys que no es veuen a causa d’un tràgic succés. I no explico gaire cosa més perquè no vull fastiguejar als que us animeu a veure-la. Evidentment que al minut 1 ja saps que els protagonistes no tindran un sopar agradable i distés, però la curiositat per saber el que està per venir et fa mantenir els ulls ben oberts durant tota la pel·lícula, perquè encara que estàs segur de que la nit no acabarà bé vols saber com de malament acabarà i per a qui.

La pel·lícula té bastants detractors i força fans, amb opinions molt polaritzades, que en part crec que es deuen més a una aversió al gènere i a les seves convencions que a la estructura narrativa en sí. De fet, jo hi destacaria una narració que equilibra perfectament la sospita i la paranoia, d’aquella que t’acaba fent dubtar de tu mateix, encara que saps que en el fons tens raó ( sí, jo hauria marxat del sopar al cap de quinze minuts, però sóc introvertida així que no serveixo d’exemple generalista).

La narració i la història són senzilles, amb el dol com a tema central, i crec que justament en això recau el mèrit de la pel·lícula, que dosifica i fa créixer la tensió amb una precisió i eficiència admirables satisfent la primera -i potser més important- convenció del gènere.

En tot cas, aquí us deixo el tràiler. Ja em direu què us ha semblat si us animeu a veure-la o ja l’heu vista.

BOSCH –Sèrie de TV.

Bosch és una sèrie de televisió americana d’Amazon, de la que actualment hi han dues temporades (la tercera, per la que han renovat el contracte recentment s’estrenarà el març de l’any que ve). Està basada en el personatge del detectiu Harry Bosch, -encarnat a la sèrie per Titus Welliver-, creat per l’escriptor Michael Connelly als anys 90 i protagonista de moltes de les seves novel·les.

Television Bosch

Bosch, un detectiu com cal.

Tot i que al principi potser em va costar una mica entrar en el món i la història del personatge, la segona temporada m’ha agradat moltíssim i ara en sóc una fan incondicional. Bosch és un personatge amb integritat, però no necessàriament amable ni estricte seguidor de les normes: és a dir, el policia perfecte que voldria que s’ocupés d’un cas si algun dia el necessités. Com a les novel·les del Connelly, la trama de suspens i misteri es veu acompanyada d’un bon retrat social del moment, creant històries creïbles, interessants i entretingudes (sí, l’entreteniment és una ambició no poc honorable per un escriptor, des del meu punt de vista, però potser seria millor dedicar-hi un post a part).

Part de la responsabilitat sobre aquest aspecte recau en el fet que Connelly fos periodista de successos durant deu anys al Los Angeles Times, que li van servir per aprendre els mecanismes de treball policial. De fet l’autor va mantenir la seva feina fins que va començar a escriure la seva quarta novel·la i va decidir dedicar-s’hi a temps complert.

Podeu veure la sèrie aquí.

CRIME BEAT (CRÓNICAS DE SUCESOS), DE MICHAEL CONNELLY (No ficció).

Sí, seguim amb l’amic Connelly. Perquè per aquelles coses de la vida que són casualitats (ocronicas-de-sucesos alguna cosa més transcendental i bonica;-) ), just la setmana passada vaig trobar aquest llibre al prestatge d’una llibreria (per ser sincera diré que algú que em coneix molt bé me’l va posar a les mans), i evidentment, com que em trobo en el procés de crear ( i escriure, és clar) la meva tercera novel·la em va semblar del més adient. Es tracta d’una recopilació dels articles que l’autor i periodista va redactar quan treballava a la secció de successos i en els que s’ha basat per escriure moltes de les seves novel·les. El llibre està dividit en tres parts: els policies, els assassins i els casos, la majoria fent referència a casos tancats (i també no tancats) dels anys 80 a Los Angeles i Miami (on l’autor també va treballar com a periodista). En destaco, la introducció “Observant els detectius”, que apart de coincidir amb el títol d’una cançó de l’Elvis Costello és perfecte per recuperar la fe en moments d’immunodeficiència creativa.

L’edició que jo tinc és d’ Ediciones B, però si el busqueu us recomano que mireu que no hi hagi un error d’impressió a partir de la pàgina 184 (en la que es repeteixen les pàgines anteriors fins arribar a la 209, en la que tot torna a “estar a puesto”). Potser si ho comento als de l’editorial em poden enviar les pàgines que em falten en PDF? Ho provo i ja us explicaré els resultats.

Bé, i això és tot!

PD: Bé, això no és tot. He estat inactiva al blog durant l’hivern, i us ofereixo les meves disculpes ( tot i que em sembla una mica pretensiós pensar que us ha afectat d’alguna manera, encara em considero una persona mitjanament educada 😉 ). Com els óssos, amb els primers rajos tibis de sol he deixat d’hivernar així que postejaré més sovint, al menys, fins que torni a arribar l’hivern.

Salut i bones lectures!

 

Els hàbits oposats d’escriptors famosos

Ja sabeu que sempre tinc curiositat pels hàbits, costums i manies de la gent que treballa fent una feina creativa com a mode de viure, especialment dels escriptors. He trobat una infografia que contraposa els hàbits d’escriptors famosos: matiners vs. nocturns en quant a productivitat, preferència de cafè vs. té, els que tenien gats vs. el que tenien gossos, etc., així que aquí us la deixo per si hi voleu fer una ullada.

És prou curiosa i entretinguda per passar-s’hi una bona estona!

bid4papers-opposite-habits-of-famous-writers

Serial, el Podcast de misteri que està enganxant a mig món

Com a amant del misteri que sóc, estic molt interessada en els experiments en el gènere i noves formes d’estructura narrativa aplicades al mateix, així que estic molt contenta que Sara Koening (productora de This American Life i anteriorment reportera sobre justícia criminal al Baltimore Sun) juntament amb les productores Dana Chivvis, Emily Condon, Julie Snyder i el consultor editorial Ira Glass hagin creat un producte tan interessant i nou en el món dels podcasts com és Serial.

Els creadors i productors de la sèrie.

Els creadors i productors de la sèrie.

La premissa és la següent:

El 13 de gener de 1999, una noia anomenada Hae Min Lee, estudiant d’últim any a l’escola secundària de Woodlawn al Comtat de Baltimore, Maryland, va desaparèixer. Un mes més tard, el seu cos va aparèixer en un parc de la ciutat. Havia estat estrangulada. Poc després, el seu ex-nuvi de 17 anys d’edat, Adnan Syed, va ser arrestat pel delicte, i el mateix any va ser declarat culpable i condemnat a passar la resta de la seva vida a la presó. El cas contra ell es basava en gran part en la història d’un dels testimonis, l’amic d’Adnan anomenat Jay, que va testificar que ell va ajudar a enterrar el cos de Hae. Però Adnan sempre ha mantingut que ell va tenir res a veure amb la mort de Hae. Algunes persones creuen que està dient la veritat. Molts altres no ho fan.

Sarah Koenig, que presenta aquesta sèrie, es va assabentar d’aquest cas fa més d’un any. En els mesos des d’aleshores ha estat investigant el cas, analitzant cada una de les caixes que contenen els documents legals i les notes dels investigadors, escoltant els testimonis en el judici i en els interrogatoris de la policia, i parlant amb tothom que es troba sobre qué recorda del dia en el que Hae Minn Lee va desaparèixer fa quinze anys, amb l’objectiu de descobrir la veritat.

Una de les cartes aportades com a testimoni.

Una de les cartes aportades com a testimoni.

Durant la investigació, es va adonar  que el judici va encobrir, en realitat,  una història molt més complicada, que ni el jurat ni el públic van arribar a escoltar mai. L’escena de l’escola secundària, les declaracions canviants a la policia, els prejudicis, les coartades incompletes, l’evidència forense escassa – tot això porta de nou a les preguntes més bàsiques: Com es pot saber el caràcter d’una persona? Com pots saber del que són capaços?

En la primera temporada de la sèrie, Sara busca respostes i fa partícips a tots els que vulguin d’aquest misteri real i irresolt, acompanyant cada podcast d’imatges, notes i fotografies, fent que l’oient s’involucri activament en la seva resolució. De moment ja n’han fet 8 episodis, que podeu escoltar aquí. Segur que us hi enganxeu!

 

 

 

 

If he can write, so can you*

Noel Marshall (el marit de Tippi Hedren) treballant al seu estudi mentre el seu lleó Neil intenta comunicar-se amb ell.  Sherman Oaks, California. Maig de 1971 Fotógraf- Michael Rougier Time Inc Owned Merlin- 1200538

Noel Marshall (el marit de Tippi Hedren) treballant al seu estudi mentre el seu lleó Neil expressa la seva opinió al respecte. Sherman Oaks, California. Maig de 1971
Fotógraf- Michael Rougier
Time Inc Owned
Merlin- 1200538

Pels dies que un/a busca excuses.*(si ell pot escriure, tu també pots escriure).