Les relacions parasocials i perquè apreciem alguns personatges com si fossin els nostres amics

No feu veure que no sabeu del que estic parlant.  Et trobes conversant amb els teus amics, sobre un tema qualsevol de la vida, i de cop fas referència al tema exemplificant-lo mitjançant una escena o diàleg que hi té a veure…. però en el que resulta que els protagonistes són personatges de ficció. Te n’adones, mentre acabes la frase… i per un moment et sents ridícul, com si no tinguessis millors exemples de la vida real, com si fossis un freak que confon realitat i ficció… Quin drama!

x-all-the-y-meme-generator-fall-in-love-with-all-the-fictional-characters-8a8597Doncs no. No estàs delirant, no estàs confós i la teva ment és del més normal (com a mínim en aquest sentit ;-). Resulta que aquest sentiment o percepció de classificar a la teva ment alguns personatges com si els coneguessis és d’allò més usual, i a més té una explicació científica… És Fantàstic! – com diria el Punset-, ja et pots tranquil·litzar i sentir-te normal altra vegada, sigui el que sigui que vulgui dir ser normal, si això és el que et fa feliç.

El terme “relació parasocial” va ser originalment creat pels psicòlegs Donald Horton i Richard Wohl l’any 1956 per a descriure aquesta sensació unidireccional de connexió entre una persona i un personatge de ficció. Anomenaven aquest sentiment “intimitat en la distància”, destacant que el paisatge mediàtic del moment semblava promoure aquest tipus de relació asimètrica.

Com en qualsevol altra relació, aquesta pot ser més o menys profunda, i més o menys perenne en el temps, però al llarg del temps una sèrie d’interaccions parasocials poden convertir-se en una sensació d’afinitat més profunda i duradora amb el personatge en qüestió.

“Es tracta d’una experiència social realment rica. La gent creu que mirar la televisió és antisocial, però en realitat és profundament social”, diu la Karen Dill-Shackleford, psicòloga de mitjans a la Unviseitat de Fairfield. “Els móns creats en les històries ens permeten explorar les nostres pròpies identitats, comprendre les nostres relacions, els nostres valors i el que pensem que és important a la vida”.

8529475_orig.gif

Una relació parasocial, explica la psicòloga, és un afer que té dues parts: per una banda construïm una connexió a través de l’empatia, imaginant-nos a nosaltres mateixos en el lloc dels personatges, per l’altra responem emocionalment a les coincidències entre les seves circumstàncies i les nostres.

Keith Oatley, professor emèrit de psicologia a la Universitat de Toronto, explica que quan estem repetidament exposats a un personatge de ficció, ja sigui a través d’un llibre o una sèrie de TV, “tendim a veure’l més des de dins del que fem en el dia a dia”. La divisió entre l’actor i l’observador és, doncs, esborrada.

tumblr_m61i2fXTHG1ro2spuo1_250

Sembla que en els últims anys hi ha una tendència creixent a disminuir el nombre de relacions socials “profundes” a la vida real, reportada a Bowling Alone , el que segons molts anuncia que les relacions parasocials poden estar en fase d’expansió com a conseqüència d’un entorn de mitjans rics en espectacles que conviden a una intensa interacció parasocial. Mary Beth Oliver, professora de Comunicació a la Universitat Estatal de Pennsilvània, que estudia la psicologia dels mitjans, diu que l’augment de binge-watching (veure de manera seguida varis episodis d’una sèrie concreta) pot significar que les relacions parasocials són més fortes i més comunes del que eren quan Horton i Wohl van publicar per primera vegada el seu article. “És com anar de vacances amb un amic – n’obtens una forta dosi, passeu molt temps junts,”.

Però és clar, això té la seva part negativa. I és que algunes relacions parasocials poden acabar de manera abrupta i poc confortable. Un estudi que va investigar els efectes causats pel “trencament parasocial ” va descobrir que la gent ( esperem que només alguna gent) esperava sentir-se igual d’afectada sobre la desaparició dels seus personatges preferits de televisió que en el trencament d’una relació d’amistat real.e7fefa2a7d7ee31b6c43de5784b0b4d77e5d3c9953c980510f5ff6a5bc9536e2_1.gif

Val, en això ja dissenteixo una mica més, perquè d’acord que tens un moment de tristesa.. però és momentani, i en cap cas comparable a una relació estreta i real al llarg del temps…. Excepte potser en el cas del  Jack Bauer 😉 Però aquest sempre troba una manera de tornar a les nostres vides, i per a mostra un click ( d’acord, no és ben bé el Jack Bauer però té una presència molt similar, que jo crec que és el que ens fa “estimar” un personatge).

Bé, en resum. Tranquils i tranquil·les, és normal. Tot i així, i tenint en compte com sembla que evoluciona la tendència, és evident que serà un tema recorrent en els propers anys, i no un tema per prendre’s a la lleugera.

Què en penseu?

Si voleu més informació…

Aquí trobareu un estudi sobre “Cognició social” realitzat l’any 2008 i la relació que alguns espectadors estableixen amb alguns dels seus personatges preferits.

I aquí trobareu un estudi sobre “ruptures parasocials”.

Anuncis

Un pensament sobre “Les relacions parasocials i perquè apreciem alguns personatges com si fossin els nostres amics

  1. Retroenllaç: Stephen Leacock: Un verano en Mariposa (Sunshine sketches of a little town) - Blog poc prolífic de Joan Mayans

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s