Les relacions parasocials i perquè apreciem alguns personatges com si fossin els nostres amics

No feu veure que no sabeu del que estic parlant.  Et trobes conversant amb els teus amics, sobre un tema qualsevol de la vida, i de cop fas referència al tema exemplificant-lo mitjançant una escena o diàleg que hi té a veure…. però en el que resulta que els protagonistes són personatges de ficció. Te n’adones, mentre acabes la frase… i per un moment et sents ridícul, com si no tinguessis millors exemples de la vida real, com si fossis un freak que confon realitat i ficció… Quin drama!

x-all-the-y-meme-generator-fall-in-love-with-all-the-fictional-characters-8a8597Doncs no. No estàs delirant, no estàs confós i la teva ment és del més normal (com a mínim en aquest sentit😉. Resulta que aquest sentiment o percepció de classificar a la teva ment alguns personatges com si els coneguessis és d’allò més usual, i a més té una explicació científica… És Fantàstic! – com diria el Punset-, ja et pots tranquil·litzar i sentir-te normal altra vegada, sigui el que sigui que vulgui dir ser normal, si això és el que et fa feliç.

El terme “relació parasocial” va ser originalment creat pels psicòlegs Donald Horton i Richard Wohl l’any 1956 per a descriure aquesta sensació unidireccional de connexió entre una persona i un personatge de ficció. Anomenaven aquest sentiment “intimitat en la distància”, destacant que el paisatge mediàtic del moment semblava promoure aquest tipus de relació asimètrica.

Com en qualsevol altra relació, aquesta pot ser més o menys profunda, i més o menys perenne en el temps, però al llarg del temps una sèrie d’interaccions parasocials poden convertir-se en una sensació d’afinitat més profunda i duradora amb el personatge en qüestió.

“Es tracta d’una experiència social realment rica. La gent creu que mirar la televisió és antisocial, però en realitat és profundament social”, diu la Karen Dill-Shackleford, psicòloga de mitjans a la Unviseitat de Fairfield. “Els móns creats en les històries ens permeten explorar les nostres pròpies identitats, comprendre les nostres relacions, els nostres valors i el que pensem que és important a la vida”.

8529475_orig.gif

Una relació parasocial, explica la psicòloga, és un afer que té dues parts: per una banda construïm una connexió a través de l’empatia, imaginant-nos a nosaltres mateixos en el lloc dels personatges, per l’altra responem emocionalment a les coincidències entre les seves circumstàncies i les nostres.

Keith Oatley, professor emèrit de psicologia a la Universitat de Toronto, explica que quan estem repetidament exposats a un personatge de ficció, ja sigui a través d’un llibre o una sèrie de TV, “tendim a veure’l més des de dins del que fem en el dia a dia”. La divisió entre l’actor i l’observador és, doncs, esborrada.

tumblr_m61i2fXTHG1ro2spuo1_250

Sembla que en els últims anys hi ha una tendència creixent a disminuir el nombre de relacions socials “profundes” a la vida real, reportada a Bowling Alone , el que segons molts anuncia que les relacions parasocials poden estar en fase d’expansió com a conseqüència d’un entorn de mitjans rics en espectacles que conviden a una intensa interacció parasocial. Mary Beth Oliver, professora de Comunicació a la Universitat Estatal de Pennsilvània, que estudia la psicologia dels mitjans, diu que l’augment de binge-watching (veure de manera seguida varis episodis d’una sèrie concreta) pot significar que les relacions parasocials són més fortes i més comunes del que eren quan Horton i Wohl van publicar per primera vegada el seu article. “És com anar de vacances amb un amic – n’obtens una forta dosi, passeu molt temps junts,”.

Però és clar, això té la seva part negativa. I és que algunes relacions parasocials poden acabar de manera abrupta i poc confortable. Un estudi que va investigar els efectes causats pel “trencament parasocial ” va descobrir que la gent ( esperem que només alguna gent) esperava sentir-se igual d’afectada sobre la desaparició dels seus personatges preferits de televisió que en el trencament d’una relació d’amistat real.e7fefa2a7d7ee31b6c43de5784b0b4d77e5d3c9953c980510f5ff6a5bc9536e2_1.gif

Val, en això ja dissenteixo una mica més, perquè d’acord que tens un moment de tristesa.. però és momentani, i en cap cas comparable a una relació estreta i real al llarg del temps…. Excepte potser en el cas del  Jack Bauer😉 Però aquest sempre troba una manera de tornar a les nostres vides, i per a mostra un click ( d’acord, no és ben bé el Jack Bauer però té una presència molt similar, que jo crec que és el que ens fa “estimar” un personatge).

Bé, en resum. Tranquils i tranquil·les, és normal. Tot i així, i tenint en compte com sembla que evoluciona la tendència, és evident que serà un tema recorrent en els propers anys, i no un tema per prendre’s a la lleugera.

Què en penseu?

Si voleu més informació…

Aquí trobareu un estudi sobre “Cognició social” realitzat l’any 2008 i la relació que alguns espectadors estableixen amb alguns dels seus personatges preferits.

I aquí trobareu un estudi sobre “ruptures parasocials”.

Les regles de la novel·la de misteri segons Raymond Chandler

Raymond-Chandler-012.jpgAl llibre de cartes i assaigs A mis mejores amigos no los he visto nunca de Raymond Chandler s’hi inclou el contingut d’un article titulat Comentarios informales sobre la novel·la de misterio, publicat originalment l’any 1949 a Raymond Chandler Speaking, de la University of California Press.

En aquest article l’autor explicita 10 punts claus o regles que ell considera imprescindibles dins del gènere de la novel·la negra, i que són, sens dubte interessants, no només perquè provenen d’un dels grans referents del gènere, sinó pel seu to tan peculiar i propi que et fa desitjar haver pogut sopar algun dia amb ell i mantenir-hi una conversa.

Els resumeixo a continuació, mencionant els punts que m’han semblat més interessants.

  1. La novel·la de misteri ha de tenir motivacions creïbles, tant en la situació inicial com al desenllaç, tenint en compte que la plausibilitat és, en gran mesura, qüestió d’estil. Per suposat, aquí com a tot arreu, la credibilitat és qüestió d’efectes, no de fets, i un escriptor pot sortir-ne airós amb una trama que en mans d’un artista inferior semblaria idiota.
  1. El relat de misteri ha de ser tècnicament correcte en referència als mètodes d’homicidi i investigació. D’altra banda, el relat de misteri ha de tenir en compte el nivell cultural dels seus lectors; el que resultava acceptable a Sherlock Holmes no es pot acceptar amb Sayers, Christie o Carten Dickson.

(Res és tant evident com això en els temps que vivim. M’agradaria saber què pensaria Chandler de CSI. D’altra banda, no em sorprèn la crítica velada – o no tan velada- a la literatura britànica de l’Edat Dorada, de la que no era gaire fan, per les clares diferències que hi ha entre aquesta i el hardboiled a pesar de ser contemporànies entre elles).md9925543608

  1. Ha de ser realista en quant a la caracterització, l’ambientació y l’atmosfera. Ha de descriure persones reals en un món real. Òbviament existeix un element de fantasia a la novel·la de misteri, la contracció del temps i l’espai representa un desafiament a la probabilitat. Per això, quant més exagerada sigui la premissa bàsica, més literal i estricte ha de ser el desenvolupament dels fets que d’ella se’n deriven.
  1. La novel·la de misteri ha de tenir un argument vàlid, a més de l’element de misteri. Aquesta idea els sembla revolucionaria a alguns classicistes, i d’allò més repugnant a tots els escriptors de segona fila. No obstant, té sentit. Tots els llibres de misteri realment bons es llegeixen més d’una vegada, alguns moltes vegades. Els misteris que sobreviuen al pas dels anys tenen invariablement les qualitats de la bona ficció. La historia de misteri ha de tenir color, empenta i una raonable quantitat d’energia. Es necessita una gran destresa tècnica per a compensar un estil avorrit, tot i que és un truc que es veu de tant en tant, sobretot a Anglaterra.

(Again, what a charming sense of humor)

  1. La novel·la de misteri ha de tenir una estructura essencial prou simple com per poder explicar-la amb facilitat quan arribi el moment. El desenllaç ideal és aquell en el que tot queda clar en un ràpid esclat d’acció. Les idees així de bones escassegen, i a l’escriptor capaç d’aconseguir-ho una vegada se l’ha de felicitar. L’explicació no té perquè ser breu (excepte en el cinema), i sovint no pot ser breu. No existeix res tant difícil de resoldre com l’explicació. Si dius el suficient com per satisfer al lector estúpid, aconseguiràs irritar al lector intel·ligent, però això es deu simplement a un dels problemes essencials de l’escriptor de misteri: que la seva novel·la ha d’atraure a un ampli sector del públic lector, i no es pot atraure a tots els lectors amb els mateixos trucs. Des dels primers temps del fulletó no ha existit un altre tipus de ficció llegit per tantes classes diferents de persones. Els semi analfabets no llegeixen a Flaubert i els intel·lectuals, per regla general, no llegeixen la porqueria de moda, historia falsejada disfressada de novel·la històrica. Però tothom –o gairebé tothom- llegeix novel·les de misteri de tant en tant, i un número sorprenent de persones pràcticament no llegeixen cap altra cosa. Manegar l’explicació de cara a un públic de formació tan diversa planteja un problema gairebé irresoluble. Possiblement, excepte per a l’aficionat acèrrim, que ho aguanta tot, la millor solució és la regla de Hollywood: “Res d’explicacions, excepte sobre la marxa, i aquí s’ha de deixar”. (Això significa que tota explicació ha d’anar sempre acompanyada d’algun tipus d’acció, i que s’ha d’administrar en petites dosis i no tota d’un sol cop).raymond-chandler
  1. El misteri ha de superar al lector mitjanament intel·ligent. Aquest i el problema de la honestedat són els dos elements més espinosos de la novel·la de misteri. De totes maneres, al vertader aficionat de les novel·les de misteri no és necessari, ni tan sols desitjable, enganyar-lo del tot. Un misteri semi-endevinat resulta més intrigant que el que manté al lector completament perdut. L’essencial és que al final quedi una mica de boira per a que l’autor la faci desaparèixer.
  1. La solució, un cop revelada, ha de semblar inevitable. Al menys, la meitat de novel·les de misteri publicades violen aquest principi.
  1. La novel·la de misteri no pot pretendre fer-ho tot a la vegada.
  1. La novel·la de misteri ha de castigar al criminal d’una manera o altra, tot i que no necessàriament per mitjà dels tribunals de justícia.
  1. La novel·la de misteri ha de ser acceptablement honrada amb el lector. Això es diu sempre, però poques vegades se’n capten totes les implicacions. No n’hi ha prou amb mostrar els fets, s’han de mostrar honradament, i s’ha de tractar de fets a partir dels quals es pugui raonar. No només no s’han d’ocultar pistes importants al lector, tampoc s’han de distorsionar amb falsos èmfasis. Dissimular la pista important en una embull de diàleg sense sentit és un truc admissible quan el desenvolupament de la historia ha creat prou tensió com per a posar el lector en guàrdia. Evidentment, pitjor que un truc és fer que el detectiu resulti ser el criminal, ja que el detectiu, per tradició i definició, és el que cerca la veritat. A aquestes alçades, ha de resultar evident que tot l’assumpte de la honradesa es qüestió d’intenció i èmfasis. El lector espera que el despistin, però no que en facin mofa. Naturalment, existeixen enganys subtils que són intrínsecs al gènere. Crec que va ser la Mary Roberts Rinehart que va comentar en certa ocasió que l’important d’una historia de misteri és que conté dues histories en una: el relat del que va passar i el relat del que semblava que havia passat. Per liquidar el tema, convindria afegir que la qüestió del joc net en un relat de misteri és purament professional i artística, i manca per complet de qüestions morals. Com més bo sigui l’escriptor, més lluny arribarà amb la veritat i més subtilment dissimularà el que no pot explicar-se.quote-the-private-detective-of-fiction-is-a-fantastic-creation-who-acts-and-speaks-like-a-real-man-he-raymond-chandler-217832

Addenda

  1. No es pot escriure un relat de misteri perfecte. Sempre se n’ha de sacrificar alguna cosa. Només es pot ser fidel a un principi fonamental.
  2. S’ha dit que “a ningú l’importa el cadàver”. Això és una tonteria, doncs s’està prescindint d’un element valuós. És com dir que l’assassinat del teu tiet t’importa el mateix que l’assassinat d’un desconegut en una ciutat en la que mai has estat.
  3. Un serial de misteri gairebé mai equival a una bona novel·la de misteri.
  4. La trama amorosa gairebé sempre debilita el misteri, perquè introdueix un tipus de tensions que són antagòniques als esforços del detectiu per a resoldre el problema. L’únic tipus de trama amorosa eficaç és la que genera un perill personal pel detectiu…però que, al mateix temps, un sap instintivament que serà episòdica. Un bon detectiu mai es casa.
  5. La paradoxa de la novel·la de misteri és que, tot i que la seva estructura gairebé mai es sosté sota l’atent escrutini d’una ment analítica, atrau precisament a aquest tipus de ments més que a altres. S’ha de dir que es tracta d’un gènere que mai s’ha polit del tot, i els que n’han profetitzat la seva decadència s’han equivocat precisament per aquesta raó. Com que el gènere mai s’ha perfeccionat, tampoc ha quedat fixat. Els acadèmics mai li han posat les seves mans mortes a sobre, segueix sent fluid, massa variat per a classificar-lo fàcilment, ramificant-se en totes direccions, ningú sap exactament què es el que fa que funcioni, i no té cap qualitat concreta que no falti en cap dels millors exemples. Ha produït més art dolent que cap altre tipus de ficció, amb la possible excepció de les novel·les d’amor, i, probablement, més art bo que cap altre gènere que gaudeixi d’una acceptació similar.
  1. Mostreu-me un home o dona que no suporti les novel·les de misteri i jo us ensenyaré un ximple, un ximple manyós, però un ximple al cap i a la fi.

 

Què us semblen? Hi esteu d’acord?

Tot i que no coincideixo cent per cent amb totes les seves opinions crec que ens podríem posar d’acord prenent un bon tequil·la… especialment en aquest últim punt😉

Els post milenials s’indignen pel final de la sèrie OJ. I de com la justícia, per molt que no ens agradi, és a vegades injusta. ( O això és el que sembla).

the-people-v-oj-simpson-american-crime-storyVal, anem per parts. Suposo que molts ja sabreu de quina sèrie estic parlant: “The people vs. OJ Simpon: American Crime Story” és una producció creada per Scott Alexander i Larry Karaszewski, basada en el llibre The Run of His Life: The People v. O.J. Simpson de l’autor Jeffrey Toobin. La sèrie, que recrea el judici del conegut jugador de futbol americà acusat de matar a la seva ex-dona Nicole Brown i “l’amic” d’aquesta, Ronald Goldman, s’ha emès a FX a Estats Units i Canadà i es pot veure a la BBC2 a Anglaterra.

Durant 10 capítols, la sèrie narra el transcurs del que un dia va ser anomenat “el judici del segle” i aporta noves percepcions sobre la investigació policial d’enorme controvèrsia i el judici que va esdevenir una sensació mediàtica.

Com és d’esperar, la sèrie televisiva compta amb elements molt potents que n’han fet un èxit: grans actors fent grans papers (encara que hi ha qui no veu clara l’actuació de John Travolta encarnant a l’advocat Robert Shapiro), la presència d’un policia clarament racista com a líder de la investigació que va portar a l’acusació de l’O.J. Simpson i una defensa basada a la vegada en certa demagògia dins el discurs racista, que semblava que estava més interessada en la fama de marcar un canvi social que en saber si realment l’acusat era culpable o no (excepte en el cas de Robert Kardashian, amic d’O.J., encarnat per David Schwimmer, que sembla pràcticament l’única consciència dins l’equip de la defensa i que va tallar la seva relació amb Simpson tan aviat el judici va acabar).

960

L’equip de la defensa de Simpson (i ell) a la sèrie.

En tot cas, la sèrie aconsegueix atrapar a l’espectador en un exercici narratiu que ha de superar el problema de que l’audiència ja sap el final de la història, o potser no?

El 3 d’octubre de 1995 O.J. Simpson va ser declarat “no culpable” -que no innocent, perquè els americans poden ser moltes coses però no es prenen la justícia i els seus termes a la lleugera i entenen que el fet que no es pugui demostrar la culpabilitat d’algú més enllà del dubte raonable no implica que aquest sigui necessàriament innocent- dels càrrecs que se li imputaven. Però curiosament, quan al capítol 10 de la sèrie es retrata aquest moment, tota una multitud de post-milenials desinformats es van indignar per un final que ja estava escrit per la història i no pels guionistes de la sèrie, com es pot veure en aquest article de NME. Així que no puc evitar que em resulti graciós que en un grup d’edat tan vinculat a “les noves tecnologies i les xarxes socials” no se’ls hi acudís fer una cerca a google sobre “O.J. Simpson”. O és que estan tan desvinculats del que va passar fa poc més de vint anys al seu país que en cap moment van copsar que es tractava d’una historia basada en un fet real? Perquè, si bé cap la possibilitat que tinguin un entorn tan cruel com per a que els mantinguessin en la inòpia – ja sigui per ignorància sobre el tema, o per un sentit molt característic de l’humor- cada vegada que treien el tema, la informació és fàcilment accessible amb menys tecleig del que suposen el 140 caràcters al twitter per informar del que has dinat avui.

157073731_oj-simpson-zoom-4ea6334f-39ff-43a3-b240-1fbd5a0a8532

Simpson provant-se el guants trobats a l’escena del crim i fent cara de que no li entren bé…

En tot cas, cal apuntar, pels que no ho sàpiguen, que dos anys més tard O.J. va ser declarat culpable de la mort de Goldman en un judici civil (cosa que potser alleuja una mica la ira d’aquests post- milenials😉 ) i condemnat a una multa de més 33.5 milions de dòlars que mai va arribar a pagar. Tot i així l’estiu de 2007 un jutge federal va atorgar a Fred Goldman -el pare de la víctima- el dret de publicació del llibre “If I did it” (Si ho hagués fet), com a mètode per cobrar els diners que Simpson encara no havia pagat. El llibre, escrit pel jugador de futbol americà i el guionista Pablo Fenjves, descrivia els assassinats de la seva ex-dona i Goldman amb detalls explícits sobre l’execució “hipotètica” per part de l’O.J. Simpson.   Òbviament la proposta editorial, a càrrec de ReganBooks, que va anunciar a mitjans de novembre de 2006 la seva publicació, va ser rebuda amb indignació per part de les famílies de les víctimes i gran part del públic general, obligant a l’editorial a cancel·lar-ne la publicació. Un cop Goldman va adquirir-ne els drets de publicació va canviar-ne el títol a “If I did dit: Confessions of the Killer”. ( Si ho hagués fet: confessions de l’assassí) i ja no li va semblar tant malament publicar-lo.

Sigui com sigui l’O.J. Simpson ha seguit sent un personatge controvertit durant tota la seva vida, just des del moment en que va es va acabar el judici, fent coses realment estranyes com les que podeu llegir aquí. D’altra banda, tot i que molta gent dóna per suposat que el veredicte del jurat va ser un error (que es va esmenar només en part dos anys després), segueixen emergent teories que defensen la innocència de Simpson, com aquesta.

Personalment, jo m’inclino a pensar que l’O.J. va ser culpable d’una manera o altra (la teoria exposada al link anterior no em sembla desencertada), sobretot pel seu historial violent i de maltractament i perquè tinc tendència a desconfiar dels que es creuen més grans que ningú. Però és clar, entenc que l’existència de Furhman (un policia provadament racista) com a líder de la investigació que va arribar a la conclusió de que l’O.J. era culpable fa impossible al jurat decidir cap veredicte amb la consciència tranquil·la. Tot i que existeix la possibilitat que el policia sigui racista i l’O.J. culpable, les implicacions d’un veredicte de culpabilitat eren, com a mínim, extremadament delicades. Furhman va ser, al final, un regal per a la defensa, que va encarnar en ell tots els mals de corrupció policials que es puguin sospitar, desacreditant així tota la investigació i en conseqüència una multitud de proves que apuntaven clarament a la culpabilitat de Simpson.

Quan penso en aquest cas m’és impossible no relacionar-lo amb el cas de l’ Steven Avery, perfectament explicat a la sèrie documental “Making a murderer” estrenada per Netflix el desembre de l’any passat. Per mi, el cas d’Avery representa la paradoxa del mateix argument utilitzat per la defensa i amb un resultat erroni per part del jurat en la declaració de culpabilitat de l’acusat.

Making-Murderer-TheoriesAvery, natural de Wisconsin, va passar 18 anys a la presó condemnat erròniament per l’agressió sexual i intent d’homicidi de la Penny Beerntsen, fins que va ser exonerat l’any 2003. Però curiosament, dos anys més tard, quan va decidir posar una demanda al sistema judicial per haver-lo condemnat per error i ja pràcticament havia aconseguit una substanciosa suma a efectes de danys i perjudicis, va ser acusat novament per la policia del comptat per l’assassinat de la Teresa Halbach, una fotògrafa local, y condemnat l’any 2007. De fet, no només van acusar-lo a ell sinó que van implicar-hi també al seu nebot, Brendan Dassey, un noi amb clars problemes cognitius al que van exprimir en múltiples interrogatoris amb mètodes i tècniques més que qüestionables fins que van aconseguir que declarés el que els convenia per acusar-lo d’assassinat.

La sèrie, que té deu episodis, segueix a Avery durant deu anys, en els que les seves creadores Laura Ricciardi y Moira Demos viatjaven de Nova York a Wisconsin durant el rodatge, seguint la detenció, judici, i condemna del nebot d’Avery, inclosos els interrogatoris que li van fer a aquest, el visionat dels quals la fa sentir a una contenta de no viure a Wisconsin i dependre, per tant, del seu sistema policial i judicial.

750dee80-a125-0133-6e37-0efce411145f

Dean Strang, un dels advocats d’Avery, fent una declaració molt sensata i correcta, com és d’esperar d’ell.

Sigui com sigui, us recomano molt la sèrie (que podeu veure també en castellà a Netflix Espanya). Els advocats d’Avery són els millors que he vist mai i mai m’ha semblat un jurat tan estúpid en la seva presa de decisió després d’haver vist i escoltat les argumentacions de les dues bandes (no, ni en el cas d’OJ. Simpson). Ja em direu què us sembla! Què en penseu? Va ser OJ Simpson culpable? És Avery innocent? Noves noticies sobre la presentació de dos nous sospitosos i noves proves que podrien exculpar-lo per part de la seva nova advocada i una segona temporada de la sèrie així semblen confirmar-ho…

En resum, ens hauria de preocupar una mica més que la justícia sigui representada per una dona amb els ulls embenats? Entenc el concepte de només deixar-se portar per la balança sense prejudicis, però sembla que algunes balances no estan del tot ben calibrades i l’espasa no sempre cau sobre els caps adients…

Justicia

Se suposa que la justicia té els ulls tapats perquè no observa la gent sinó els fets.

 

 

3 Creacions narratives que m’han sorprès últimament.

Entenc que probablement aquí hi hauria d’escriure una introducció, però el post no té gaire cosa més a comentar que en complementi el títol: a continuació us detallo tres creacions narratives que m’han sorprès (i gratament) aquesta primavera.

THE INVITATION – (Pel·lícula)

Hi ha qui la descriu com una pel·lícula de terror (de fet va ser presentada al festival Internacional de Cinema a Sitges el passat octubre), però jo estic amb els que la qualifiquen més aviat com un thriller (amb certs tocs pertorbadors, però, que això sí que no és pot negar).

Deixeu-me dir-vos, abans que els que senten certa animositat cap al gènere de terror deixin de llegir immediatament, que no em considero una persona a la que li agradi veure pel·lícules de terror o amb un component de terror psicològic excessiu: hi ha una fina línia, ho sé. Però sí que m’agraden les histories amb una estructura narrativa que em manté interessada i amb un ritme que combina a la perfecció la tensió amb certs moments de distensió pels que tenim l’ànima sensible, i això és exactament el que em vaig trobar quan vaig veure la pel·lícula aquest cap de setmana.

THE INVITATION

El tío de l’esquerra del tot us fa mala pinta? A mi també: intuició o prejudici?

Dirigida per Karyn Kusama i escrita per Phil Hay i Matt Manfredi (ambdós amb guions de gènere molt diferent a les seves esquenes, com “Furia de Titanes” o “Crazy/Beautiful”), la història es basa en la reunió d’un grup de vells amics a una casa estupenda a les muntanyes de Hollywood després que faci més de dos anys que no es veuen a causa d’un tràgic succés. I no explico gaire cosa més perquè no vull fastiguejar als que us animeu a veure-la. Evidentment que al minut 1 ja saps que els protagonistes no tindran un sopar agradable i distés, però la curiositat per saber el que està per venir et fa mantenir els ulls ben oberts durant tota la pel·lícula, perquè encara que estàs segur de que la nit no acabarà bé vols saber com de malament acabarà i per a qui.

La pel·lícula té bastants detractors i força fans, amb opinions molt polaritzades, que en part crec que es deuen més a una aversió al gènere i a les seves convencions que a la estructura narrativa en sí. De fet, jo hi destacaria una narració que equilibra perfectament la sospita i la paranoia, d’aquella que t’acaba fent dubtar de tu mateix, encara que saps que en el fons tens raó ( sí, jo hauria marxat del sopar al cap de quinze minuts, però sóc introvertida així que no serveixo d’exemple generalista).

La narració i la història són senzilles, amb el dol com a tema central, i crec que justament en això recau el mèrit de la pel·lícula, que dosifica i fa créixer la tensió amb una precisió i eficiència admirables satisfent la primera -i potser més important- convenció del gènere.

En tot cas, aquí us deixo el tràiler. Ja em direu què us ha semblat si us animeu a veure-la o ja l’heu vista.

BOSCH –Sèrie de TV.

Bosch és una sèrie de televisió americana d’Amazon, de la que actualment hi han dues temporades (la tercera, per la que han renovat el contracte recentment s’estrenarà el març de l’any que ve). Està basada en el personatge del detectiu Harry Bosch, -encarnat a la sèrie per Titus Welliver-, creat per l’escriptor Michael Connelly als anys 90 i protagonista de moltes de les seves novel·les.

Television Bosch

Bosch, un detectiu com cal.

Tot i que al principi potser em va costar una mica entrar en el món i la història del personatge, la segona temporada m’ha agradat moltíssim i ara en sóc una fan incondicional. Bosch és un personatge amb integritat, però no necessàriament amable ni estricte seguidor de les normes: és a dir, el policia perfecte que voldria que s’ocupés d’un cas si algun dia el necessités. Com a les novel·les del Connelly, la trama de suspens i misteri es veu acompanyada d’un bon retrat social del moment, creant històries creïbles, interessants i entretingudes (sí, l’entreteniment és una ambició no poc honorable per un escriptor, des del meu punt de vista, però potser seria millor dedicar-hi un post a part).

Part de la responsabilitat sobre aquest aspecte recau en el fet que Connelly fos periodista de successos durant deu anys al Los Angeles Times, que li van servir per aprendre els mecanismes de treball policial. De fet l’autor va mantenir la seva feina fins que va començar a escriure la seva quarta novel·la i va decidir dedicar-s’hi a temps complert.

Podeu veure la sèrie aquí.

CRIME BEAT (CRÓNICAS DE SUCESOS), DE MICHAEL CONNELLY (No ficció).

Sí, seguim amb l’amic Connelly. Perquè per aquelles coses de la vida que són casualitats (ocronicas-de-sucesos alguna cosa més transcendental i bonica;-) ), just la setmana passada vaig trobar aquest llibre al prestatge d’una llibreria (per ser sincera diré que algú que em coneix molt bé me’l va posar a les mans), i evidentment, com que em trobo en el procés de crear ( i escriure, és clar) la meva tercera novel·la em va semblar del més adient. Es tracta d’una recopilació dels articles que l’autor i periodista va redactar quan treballava a la secció de successos i en els que s’ha basat per escriure moltes de les seves novel·les. El llibre està dividit en tres parts: els policies, els assassins i els casos, la majoria fent referència a casos tancats (i també no tancats) dels anys 80 a Los Angeles i Miami (on l’autor també va treballar com a periodista). En destaco, la introducció “Observant els detectius”, que apart de coincidir amb el títol d’una cançó de l’Elvis Costello és perfecte per recuperar la fe en moments d’immunodeficiència creativa.

L’edició que jo tinc és d’ Ediciones B, però si el busqueu us recomano que mireu que no hi hagi un error d’impressió a partir de la pàgina 184 (en la que es repeteixen les pàgines anteriors fins arribar a la 209, en la que tot torna a “estar a puesto”). Potser si ho comento als de l’editorial em poden enviar les pàgines que em falten en PDF? Ho provo i ja us explicaré els resultats.

Bé, i això és tot!

PD: Bé, això no és tot. He estat inactiva al blog durant l’hivern, i us ofereixo les meves disculpes ( tot i que em sembla una mica pretensiós pensar que us ha afectat d’alguna manera, encara em considero una persona mitjanament educada😉 ). Com els óssos, amb els primers rajos tibis de sol he deixat d’hivernar així que postejaré més sovint, al menys, fins que torni a arribar l’hivern.

Salut i bones lectures!

 

Tornar a començar…

welcome-autumn-3Sí, el setembre ja arribat, i amb ell la intensitat dels rajos del sol comencen a minvar i a ser menys intensos, les fulles s’engrogueixen per deixar-se caure melancòliques als camins de terra humida per les primeres pluges de tardor… Bé, ja coneixeu els llocs comuns de la tardor.

I tot i que aquesta no arriba tècnicament fins d’aquí poc més d’una setmana, és impossible no sentir la seva arribada a pes lent però ferm. Tot i que jo sóc filla d’agost (a més dels meus pares, és clar) i l’estiu és la meva època de l’any preferida, aquesta es disputa el lloc per poc amb la primavera i la tardor, perquè són estacions de canvi, i el canvi, si volem ser moderns, hem de dir que sempre està bé. No, seriosament: la tardor desperta en mi, i crec que en molta altra gent, la idea que és possible tornar a començar, com quan s’iniciava un nou curs a l’escola. Potser per a la meva predilecció per a l’escriptura sempre he lligat aquesta època de l’any a noves adquisicions, materials i inmaterials: noves llibretes, llapis, bolígrafs. Nova gent, nous continguts. Noves idees.

Tot i que és inevitable sentir certa malenconia per les vesprades càlides a la vora del mar, pel descans i la calma que aporten les vacances, també és impossible no sentir una mica d’aquell esperit escolar que ens indica que, ara, en aquest moment, tot torna a començar, una oportunitat perfecta per a fer les coses de nou d’una nova manera, o fer coses noves. Aquest concepte m’ha anat molt bé per afrontar-me de nou a la novel·la, que abans de l’estiu havia començat dues vegades arribant a la quarantena de pàgines en els dos casos per decidir que no era el que volia escriure.

stephen-king-writing-tipsI tot i així, avui he tornat a començar. Algunes idees eren noves, altres les he mantingudes igual. M’ha ajudat molt que aquesta última setmana hagi rellegit l’ ”On writing” de l’Stephen King. Tot i que no és un escriptor del que hagi llegit més de tres novel·les, em va semblar una bona compra pel contingut i no em vaig equivocar. No sé en quin moment el vaig deixar a mitges, probablement en un moment de caos en el que la seva lectura em va semblar un caprici que no em podia permetre, però estic contenta d’haver-lo retrobat i rellegit. Una de les coses que més m’agrada del senyor King és de com desmitifica molts dels conceptes clàssics de moltes escoles d’escriptura, i la llibertat i la passió amb la que descriu i s’aboca al procés creatiu.

Hi ha moments en que un/a necessita un impuls inspirador, i en aquest cas, el senyor King, i el meu lector ideal -un concepte que només entendreu si llegiu el llibre- que sempre està a prop animant-me i donant-me idees, han estat claus.

Així que ja ho sabeu: tot torna a començar! A continuació us deixo uns links que poden ser útils per la reentré:

  • Si us falta perspectiva
  • Això m’ha provocat un somriure instantani
  • 35 raons per les que la tardor és fantàstica
  • Si us fa mandra llegir el llibre del senyor King, aquí teniu un article on comenten les 20 normes més importants per a un escriptor segons l’amic Stephen ( va, home, no sigueu vaguets;-).

Que tingueu una magnífica tardor!